Ens petem les caixes?

Ja tocava tornar a escriure alguna cosa. Avui reprenc el meu costat tertulianesc. Crec que mica en mica , al final podré anar a dir bestieses al costat dels sospitosos habituals de les tertúlies del país. Tinc bona veu, i en pantalla no faig vomitar. Tinguin també aixó en compte, senyors dels mitjans...

Sen's volen petar les caixes. Les directrius europees que imposa al govern espanyol pretenen reconvertir aquestes entitats en bancs, peti qui peti. Les caixes estan fotudes, cert, però és des de fora que els ordenen els índex als que han d'arribar per poder aconseguir l'aprovat europeu. Vaja, que Europa marca els límits de l'estar sà, fotut o irrecuperable. I Espanya, per reblar el clau afegeix que aquelles entitats que necessitin ajuda, entre d'altres coses, necessiten fer-se bancs. Enteneu la jugada?

Diferències entre bancs i caixes

La primera d'elles és que els bancs són bàsicament entitats privades i les caixes tenen cert control públic a través dels seus consells d'administració on hi ha representants escollits de diversos estaments públics, de vegades en funció dels territoris en que han estat fundades.

Primer destrueixen un model econòmic no centralitzat. I després, forçant les caixes a ser bancs, un govern pretesament d'esquerres, inexplicablement vol incentivar la creació d'entitats privades que han de rendir comptes davant d'uns accionistes.

Aquests últims que he esmentat són molt importants, ja que ara rau la diferència més gran entre bancs i caixes. Els beneficis anuals d'un banc, repercuteix en el seu accionariat. Però els beneficis de les caixes, concretament el 50 % va destinat al que s'anomena obra social.

Les caixes amb el que inverteixen en conservació de museus, biblioteques, ajuts al foment de la cultura, l'esport, a sectors desfavorits de la població, són un gran bàlsam per les arques de l'estat. O és que ells se'n faran càrrec de tot plegat?

No és força estrany que vulguin petar-s'ho? No és sospitós que unes entitats que tenen control polític (no estatal) les facin desapareixer? O que a Catalunya hi tinguem un nombre elevat d'aquest tipus d'entitats financeres? Ens volen escanyar.

Clar que... a qui l'importen els bancs i les caixes?

Jo no tinc cap simpatia per la caixa que em té collat per a que li pagui el pis i que té als meus pares pràcticament en la ruïna. Però tinc molt clar que si aquesta fos una entitat privada que ha de presentar uns beneficis als seus accionistes seria molt més implacable.

I ja posats, per què no es reformulen les injusticies del sistema fiancer hipotecari espanyol? Per què el govern no ha parat de donar calers sense que no hagi exigit rés a canvi en benefici dels ciutadans? Per què si perdo el pis perquè no el puc pagar, a més em queda un deute amb l'entitat fiancera? Aixó no es pot canviar?

Avui ha sortit una sentència que ordena al BBVA a no reclamar aquest deute pendent a un navarrés que es va quedar sense el pis per no poder-lo pagar. El Suprem haurà de parlar, i després el Constitucional. O el que és el mateix, que acabarà pagant.

Putes: Terms & CONDOtions

Avui tenia dos temes per escriure: putes i ateus. No cal llençar la moneda a l'aire, oi?

 Ha sortit puta!!

Aquesta setmana ha estat notícia el nou reglament de la Llei d'Espectacles i Activitats Recreatives. Un reglament on hi destaca un punt per damunt de tota la resta: Les marfantes professionals que exerceixen en burdells ja no estan obligades a passar cap control sanitari.

El tema de les meuques sempre ofereix un debat incómode. Les esquerres es debaten entre la criminalització de tot i tohom i un paternalisme força irracional. Es un tema que acomplexa la gent d'Iniciativa que aprofiten els pocs dies que els  hi queden per "ficar mà" a aquest tema. El departament d'Interior s'ha decidit a reformar aquest decret i l'única cosa que ha escapçat de l'anterior pel que fa a la prostitució és que des d'ara no es necessari cap control mèdic preventiu. L'argument és que el bon estat de salut de les "treballadores del gaudi sexual" (sóc eufemístic de mena merda...) no es faci servir de reclam pels clients. Sobretot per a que els usuaris no aprofitin l'avinentesa per cardar a pél. Si algú es tan imbècil com per sucar-la sense goma, es mereix que la puta li clavi una hipodèrmica ben impregnada de tota mena de virus i xacres variades, no fotem. No seria millor la obligatorieta de l'ús del preservatiu en aquesta mena de serveis? És que per l'esquerra la bagassa és SEMPRE una víctima i el client un delinqüent (com un violador). Aquest no és el debat, però ja que per una cosa o una altra no es pot eradicar la prostitució podem fer que , si més no , no sigui un focus de malatia?

El pijo-progressisme un cop més s'equivoca de totes-totes. Es conformen amb meres campanyes de prevenció i informació d'eficacia dubtosa i d'execució incomprobable. Com es poden fer campanyes d'informació dirigides a clients de prostitució? Què potser hi ha un cens de "puteros"? Si els propietaris dels locals són tan pèrfids com per potenciar fins avui el sexe sense protecció, ara es transformaran en adalils del sexe segur i en faran pedagogia? Esperen que amb la supressió del control els clients agafin por a les putes i s'acabi amb el negoci?

Però no deixem tota la merda sobre els nostres polítics. Quan parlen els representants del ram demostren que amb la boca el millor que saben fer no és parlar. Dues perles: L'associació Genera es queixen que l'estat de salut no  pot ser un requisit laboral, i que a cap colectiu laboral se l'obliga a passar controls sanitaris. La discriminació laboral per motius de salut és il·legal, però hi ha una sèrie de malaties que impedeixen el desenvolupament de determinades tasques si hi ha riscos per la salut pública.

L'altra, de la que no cito la font perquè no recordo on ho vaig sentir (crec que en un butlletí nocturn a Catalunya Ràdio) és realment acollonant: Que aquell tràmit suposava una competència deslleial envers les prostitutes que tenen SIDA. No fotem home...

Tot plegat em fa pensar en un antic acudit:

-En què s'assembla fer puenting i anar de putes?

- Que si  la goma es trenca ets home mort.

Em comença a fastiguejar tot...

Aviso, si els espanta el començament del post, una mica derrotista i poc interessant, els prometo un gir de guió que tanca el cercle de manera més interessant. Si no els conveç, pensin que hi ha coses pitjors en la vida com llepar-li la calva a Xavi Coral, o estirar bosses de iaies.

No estic patint nàusees d'embarassada (un problema genètic m'ho impedeix: per un parell de cromosomes  XY de no-rés), però darrerament tot em fa venir basques.

La política m'està portant molt més enllà de la desafecció. Ja fa un mes de la manifestació i la trempera no em dura tant de temps, encara que no hagi arribat a culminar cap vegada. Diuen que ja hi ha data per les eleccions. ja cal que s'ho currin si algú preten que li doni el vot.

El Barça comença a portar-me-la molt fluixa. Estic tip de Cesc Fàbregues i el seu estira-i-arronsa amb el Wenger. Sobretot estic ben fart de sentir-ne parlar sense gaires novetats pel mig. I ja no parlem de la nova directiva. Sandro Rossell i la seva colla em recorden el primer tripartit i el seu modus operandi. Condemnar tot el que s'ha fet en el passat els va molt bé per amagar la seva impossibilitat de tirar endevant molts assumptes, començant per les seves pròpies promeses electorals. "És que és herència del Pujolisme Laportisme..." diuen, quan en realitat volen dir "És que no tinc ni puta idea de com fer rés, sóc inútil". Però què volen que els digui. Ara per ara, tampoc no em crec gaire els d'abans, que van fer servir el club del meu cor com el seu cortijo. 

No quedaria gaire bé queixar-se de la feina. Estic agraït de tenir-ne tot i que començo a trobar-me una mica estancat. És el que té estar-se dedicant a la branca que menys m'apassiona de la meva professió... ja em mentalitzaré, però ara, amb la poca activitat inherent a la temporada d'estiu, se'm fa més difícil de pair.

Deu ser que ja he fet les vacances, o que tot plegat és una gran merda. Sort en tinc de la dona (No, no mira el bloc, o aixó crec jo...).

Per a fer útil aquest post de caire palla-mental, si volen poden entrar a aquesta web: AscoDeVida. Dosis de fàstic i odi a parts iguals. 

---

Treiem-li ferro al post d'avui i anem a la reflexió cítrica que tanca el cercle....

Si en  català un sinònim de nàusea és basca, per alguna cosa serà. No només per l'escassa empatia que tenen vers els catalans, als qui políticament menystenen, quan no boicotegen. La societat basca també ens menysprea: els espanyols que viuen al País Basc ens tenen la mateixa tírria, sino més que a la resta d'Espanya (Extremadura inclosa) i els Euskalherritarres es creuen superiors pel sòl fet que no som uns putos cafres, es veu que el  nostre titafredisme endèmic els dóna l'autoritat de petar-nos l'ullera sempre que ens posem a l'objectiu.

Però com deia nàusea i basca són conceptes que lliguen molt i molt bé. No és menys cert que l'estereotip físic i estètic de la dona basca és aquest.

Aquest tipus de dones basques no em provoquen.

Les dones d'aquest tipus em provoquen basques.

Reflexions del món, pensaments íntims, enllaços a webs i  jocs de paraules. Finalment aquest post (el número 51) ha estat un gran post. 

I ara comentin.

I ara, que?

No hi he pogut anar, ja ho sabeu, avui treballava. El que no sabia jo és que em passaria la tarda de braços creuats. Pensant en positiu, de la meva jornada laboral, més del 70 % no he fotut rés. Podriem dir que avui m'han pagat per anar a fumar a la feina. Només hauria faltat que el tabac també l'haguessin posat ells.

De totes maneres, la manifestació l'he seguida. Però vull coneixer les vostres impressions. Hi heu anat? Què us ha semblat?

La pregunta que alguns es feien és: "i dilluns, què?" . Què passarà dilluns? Per què sembla que ho hem de deixar en mans dels polítics? Avui els hem donat una lliço molt valuosa: que el poble es mou quan toca i que es posa per davant dels seus conflictes caciquils (a més de manera literal: després de tanta murga amb l'encapçalament de la manifestació, el poble s'ho ha passat pel folre dels ous) Crec que l'encàrrec que els hem enviat és força clar i contundent, però tinc la sensació que pensem que nosaltres com a societat ja hem fet el que ens tocava i que ara el problema és seu.

- YA-TÁ! Jo ja he complert amb la meva part!

No senyors. Ens hem de seguir movent. I no cal esperar a dilluns. Ara, cal decidir les properes passes a donar.

Tranquils, que tinc un pla.

Ja n'hi ha prou. Prou excuses, prou de mariconades. Ha arribat l'hora.

Catalunya no ha d'acatar cap resolució que se salta "a la torera" el que el Parlament i el poble havien decidit pel seu futur. Pero què és el que cal  fer ara?

Jo també tinc un pla.

La fulla de ruta és ben fàcil. Un cop fetes les eleccions al Parlament de Catalunya, el President entrant ha de proclamar la República Catalana (ni federada ni associada ni polles). Que no es deixin entabanar amb lo de la "indisolubilidad de España", no tinguin por. És una amenaça buida de contingut. Mai no podrien defensar aquesta Unitat per la força de les armes. Europa no ho permetria ni tampoc les arques de l'Estat podrien suportar una acció bèlica, per molt que no tinguem amb què defensar-nos. 

I quin seria el partit polític que s'atreviria a fer-ho? La veritat és que no és important i que podem votar Laporta mateix o al primer txitxarel·lo que tingui ganes de fer aquest pas definitiu cap a l'Estat propi. Si els hi fa por pensar en aquestes alternatives exòtiques a l'stablishment polític català, el que cal és fer arribar aquest missatge als que ara xuclen de la mamella sobre què és el que volem. 

Només ens falta el boig que faci el primer pas, que la resta ja els donarem nosaltres i ben probablement contarem amb la complicitat europea, encara que sigui per evitar una nova catàstrofe econòmica per part espanyola. I s'hi mullarien, que no som com les ex-repúbliques soviètiques amb més cabres que garrulos, i Espanya no té el poder econòmic i energètic de Rússia per fer el xantatge pertinent a l'ONU.

I si fem una manifestació, que sigui salvatge. Com les dels merdes d'antiglobalització sobre els qui espero abocar el meu menyspreu supurant ben aviat. Si hem de fer-ho, que sigui una cosa èpica com les d'abans i no el titafredisme costumista actual que ja vaig denunciar aquí.

I a veure si Bardems, AnaBelens&VictorManuels i altres esquerranosos espanyols s'hi apunten... Encara que ja estaria content de veure els esquerranosos catalans.

Reflexió gràfica i demagògica (però certa)

Aquesta és la gran conclusió que extreu Jordi Hereu de la consulta sobre el tranvia (no era de la Diagonal, a mi no m'enganyen), que la ciutadania li demana que pensin en la crisi.

Abans de marxar, però, un parell de coses més:

Després de petar-se el primer tinent d'alcalde, crec que el responsable de comunicació i de la imatge municipal no és el candidat idoni per ascendir-lo. Però així són els "caps pensants" de l'Ajuntament de Barcelona.

En Portabella ara es calla com un puta, però la consulta dels pebrots, va ser idea seva...

Estrenem secció: La frase imbècil del dia

Mira que em seria fàcil una bona rajada de les retallades del govern de ZP. Però m'he fixat que darrerament faig uns post antològics (per extensió). Per escriure un totxo com el que el tema requereix, desmuntant punt per punt les propostes del govern sense tenir ni la més remota idea d'economia corro el risc de ser confós amb un Marc Vidal, o un Carles Torrecilla qualsevol o el gurú de l'economia que aquesta setmana es porti i tenir el bloc inundat de Trolls fins la cuina. És per aixó i per la mandra que avui passo del tema i... inauguro nova secció!!!

LA FRASE IMBÈCIL DEL DIA!

"De la meva gestió quedaran les comissaries i no les paraules"  

Barcelona, 13 de maig de 2010.
Joan Saura, Conseller d'Interior i paleta a mitja jornada.

Poden comentar vostés, s'obre la veda i l'acarnissament és permés.

Rectificació, indignació i reflexió

Com que fa dies que no escric res per aquí tot i tenir assumptes per analitzar, avui fem un tres per u. I les tres són de franc. Diguin vostés a quin supermercat es trobaran una oferta similar.

- quina oferta més estranya: 3X1= 0 €?

- Yokesé, que soi de letrahs puras. Tiene targeta kliente to wapah?

1.Rectificació

La setmana passada vaig parlar-vos de l'esglèsia catòlica i dels atacs rebuts per part d'alguns mitjans de comunicació. Sincerament, no vaig enfocar gaire bé el tema i no se'm cauen els anells en reconeixer-ho. Havia pensat fer un post recopilatori de totes les estupideses que destacats membres de l'esglèsia han dit en les darreres setmanes sobre els casos de peidofilia que han sortit a la llum. Han estat moltes, i semblava una competició de a veure qui la deia més i més grossa. Sembla que la jerarquía eclesiàstica ara està començant a tombar de rumb sobre l'assumppte i fins i tot Monsenyor Bronco Pamela ha dit que portarà els casos a la justícia. Que ben pensat, tampoc no té molt de mèrit dir que actuaràs ddins de la legalitat vigent, com hem de fer tots.

El que sí que vull expressar és que evidentment ni els cristians ni l'esglèsia poden prendre's tota crítica a les accions criminals d'alguns dels seus membres com si d'un atac personal es tractés a les seves creences. Però al mateix temps no és de rebut atacar personalment la fé d'algunes persones pel que facin alguns individus, de la mateixa manera que ningú ataca la carrera de magisteri per molt que hi hagi casos de pederastia en el professorat.

2.Indignació

La Consellera de Treball Mar Serna ha presentat al Parlament una memòria anual dels accidents laborals enfocada en els aspectes econòmics del tema. Vaja, que ara sabem què han costat el passat 2009 els accidents laborals. Ens hem de felicitar perquè ha baixat el nombre de morts, però ai las! Quina putada, que els accidents han estat més cars els del 2009 que no pas els del 2008. Mira que som malparits de fer-nos mal i que ens hagin de curar, indemnitzar i ja en el despropòsit total que ens hagin de pagar una pensió indefinida.

Potser si que al Parlament s'han de passar tot tipus de comptes, però és molt truculent desglossar aquestes xifres no només en despeses mèdiques (Holaaaa, Seguretat Social gratuïta i universal, recordeu?) sino també en pèrdues d'ingressos i de producció.

Però el que és més indignant és que compari totes aquestes despeses, valorades en 543 milions d'euros, amb la de les possibles destinacions que haurien pogut tenir afirmant, per exemple, que s'haurien pogut fer 136 escoles donant places a 61000 alumnes. Mira que hi ha gent filladeputa que es talla un dit o la mà per tal que el seu fill continui anant a barracons en lloc d'una classe com Dèu mana. Que se'ls ha d'endurir des de petits, caguncony!!

No entenc el perquè d'aquest enfoc sobre aquest problema, i més encara quan al meu parer la Consellera infla les xifres incloent-hi els atacs de cor i els accidents neurològics dins la categoria de malaties professionals a les que vincula a l'estress. I al colesterol, i a la genètica, i al consum de substàncies perjudicials per la salut (ay no, que només es mamen els guiris en aquest pais, i no som el principal pais consumidor de coca d'Europa...)

3.Reflexió

No penso abundar, de moment, en el tema Estatut. Cada cop estic més convençut que no tenim encaix en Espanya i aixó ja no té solució. Plantegem-nos per un moment que Catalunya definitivament decideix fer un pas en ferm cap a l'autodeterminació.

I ara els plantejaré un dels pitjors escenaris: Si alguns dels acuarteraments que tenim al territori o el gruix de l'exèrcit espanyol provés de sufocar el procés d'independència de Catalunya, quants de vostés estarien disposats a defensar-se agafant les armes? Que quedi clar que no parlo EN CAP CAS d'una acció armada DE CAP TIPUS per part del poble català per aconseguir la independència, sino de la reacció que s'hauria de prendre en cas d'una presència armada de l'exèrcit espanyol.

Que Dèu ens agafi confessats i amb els comptes llestos per si la Consellera ens passa la factura.

La Polèmica de la Setmana: El Saloufest

Portem un munt de dies sentint a parlar del Saloufest. I total, per què? Perquè en un parell de diaris anglesos van apareixer les farres que els seus nanos i nanes es peguen a casa nostra. I com que als mitjans d'aquí també som una mica cretins quan no hi ha noticies, ja tenim la polèmica de la setmana. I als que manen, que haurien de ser un mica més impermeables a la tonteria, de cop i volta ara els ha agafat vergonya i per ser més papistes que el mateix Benet XVI, han muntat un sidral de ca l'ample.

Ara els consorcis turístics catalans i també la conselleria Max-Mix d'Innovació, Universitat i Empresa (el turisme no mereix conselleria pròpia?) volen renegar del turisme de borratxera que tants beneficis ha produït en el passat. Ara tots es volen agafar a la mamella del "turisme familiar" que deixa més beneficis perque diuen que consumeixen més. Però no és aquesta la manera de fer-ho.

Per començar, la furibunda reacció de la Generalitat foragitarà els anglesets que desitgen passar-se un quants dies entre birres, tites i pitrams lluny dels seus engolats progenitors. L'any que ve, a veure qui es queixa perquè no els arriben els cuartos. Repeteixo que les coses no es fan així.

Un atreu a la clientela que es mereix. Si vols portar families que deixin anar la mosca al comerç local, has d'oferir-lis serveis a l'alçada d'aquest tipus de visitants. Que cony té Salou per aquests visitants a banda de Port Aventura i la platja? Calella va acollir durant moltes edicions aquesta gresca. La població del Maresme fa anys que va engegar una política de turisme de qualitat i va començar amb profundes renovacions en el parc hoteler. Els hotels més rònecs que acollien el turista jove i escurat han desaparegut. Tot i així continuen arribant, però en diferent mesura. Si la Generalitat vol canviar el model, per començar haurà de contar si els de Salou hi estan d'acord i després donar recursos per canviar-lo. I menys amenaces de retirar-los la certificació de Destinació Familiar.

Però ja cal que els de Salou espavilin que amb el rebombori els Tour-operadors que organitzen la trobada se'ls han posat exigents i demanen que s'acondicionin millors instal·lacions esportives (l'excusa oficial del viatge és l'esport) si volen que hi continuïn anant.

Tantmateix hi ha unes quantes mentides, mitges veritats i molta hipocresia en tot plegat.

Primera: A molts no els molesta que vinguin anglesos (o alemanys, amb les Oktoberfest) a beure's tot el que puguin. HIPOCRESIA . Els molesta el concepte Low-Cost que fa que ho tinguin tot pagat a l'hotel i en determinats locals. Els molesta que no trepitgin el seu bar on sens dubte aprofitarien l'ocasió per cobrar-los cinc euros per una canyeta mal tirada. A aquest imbècil és al que s'ha de perseguir: al que s'aprofita del turista i que és el que ha provocat que els operadors tractin de protegir la butxaca del seu client.

Segona: El turisme familiar gasta més. MITJA VERITAT . Gasta més si el tractes bé i tens alguna cosa a oferir que sigui diferent. Per platges ja les tenen a Mallorca, les illes gregues i llocs com Bulgària que s'han posat les piles i per cuatre duros passes unes vacances de sol i mar (als que els hi agradi) de puta mare. I a més són també víctimes dels estafadors d'abans. Dinaran o soparan fora un dia, i quant els hagis fotut la clavada del segle acabaran la resta de les vacances menjant fuet i baguettes a la platja o asseguts al passeig marítim. I per descomptat que l'any següent no pensen repetir la meravellosa experiència de ser estafats a Catalunya.

Tercera: No ens podem permetre donar aquesta imatge. MENTIDA. Per si no ho recorden estem en crisi i si a en auest més, on recordin que només hi ha cuatre dies on el turista nacional té festa, venen 8000 guiris pensin com han de fer per aprofitar-ho (que no aprofitar-se'n). Quan l'any que ve no hi siguin, ja en parlarem. I ja que parlem d'imatge, desgraciadament el puto "callejeros" ha causat sensació i ara, totes les teles s'esforcen per vendre com a reportatges realistes una simple col·lecció manipulada de gent passant-se de rosca. Ja van fer emprenyar les Illes Canàries amb un reportatge sobre el carnaval de Tenerife on hi apareixia de tot (i em refereixo a tot el que pogués ser sòrdid) excepte el puto carnaval.

Cuarta: La gent del poble que es queixa de les molèsties que causen aquests visitants. HIPOCRITES. Segur que són molts menys que els que causen els seus fills de botellón. Començant pel fet que els guiris comencen a beure més d'hora i per tant acaven abans, i aquí tenim el puto costum de quedar a quarts d'una de la matinada. Avui mateix un cambrer de Salou reconeixia que ha dispensat més alcohol durant els quatre dies de setmana Santa que en la primera setmana del festival. És a dir que aquí, de mamar també en sabem una estona llarga.

Per acabar vull que tots vostés facin un exercici de memòria més o menys curt segons l'edat que tinguin i recordin aquell/a guiri que es van beneficiar de vacances. Jo no la oblidaré mai.

Quan vam acabar va dir-me que havia vist la llum,
 en canvi jo l'hora de tornar a casa

Deixin que els joves d'avui en dia visquin també aquesta experiència tan increïble... aixó... que els donin pel cul. PROU SALOUFEST. MUAHAHAHAHA!

Tant preocupats que estan per la imatge i els hauria de recordar que pitjor és pensar en Salou i recordar aquesta tiparraca.

-Salou es mio, vale? Viva foro coches!!

Aixó SI que dóna mala imatge

Passin i vegin: Crítica del poder al periodisme

En termes generals, quan un periodista entrevista un dirigent polític del partit en el poder del mitjà públic on és treballador  té mala peça al teler. En el minut zero ja té la opinió de l'espectador en contra, que prejutjarà que fa temps que va vendre's l'ètica. Després es trobarà que l'oposició dirà que ha esta massa complaent, que s'ha dedicat a fer una sessió d'escuma i massatge i que no ha tractat els temes de fons. Són molt pocs els casos en que aquestes circumstàncies no passen. I és aleshores quan cal aplaudir el periodista. (també podria donar-se el cas que no es vulgui reconeixer que ho ha fet bé, per diversos motius interessats).

Ara, hi ha un cas excepcional: Quan l'entrevistat i el seu entorn s'emprenyen. Bé, no tant excepcional, ja que moltes vegades són gent que desconeixen del tot l'art de l'oratòria que hauria de caracteritzar algú que s'erigeix en representant de la ciutadania. I que es troben intimidats per la persona, normalment més intel·ligent i preparada, que està fent les preguntes. Hi ha assessors, gabinets de premsa, responsables de comunicació, un estol de corbs en definitiva que ja s'ocuparan de tocar-li el crostó al pobre desgraciat que ha gosat contrariar o deixar en evidència que l'entrevistat sap poc més que posar una cama davant l'altra en caminar.

Quina cosa negativa pot transmetre aquesta imatge?

La sublimació d'aquesta rara avis és quan el poder, emprenyat i dolgut, ho expressa públicament. És el cas de la directora de TV3, Mònica Terribas. L'entrevista que dilluns va fer al President Montilla ha tingut violentes reaccions des del PSC. I ja abans de començar haurien de saber tots els seus assessors que es trobarien davant un gegantí "Epic Fail". Terribes no tenia cap ganes ni necessitat d'entrevistar-lo, ell si. Entre el temporal i les enquestes (les que ells deuen tenir i també les de La Vanguardia, que segur que coincideixen) Montilla va concertar-se una entrevista a Tv3. El President no té el do de la paraula, i no em refereixo al domini de la llengua, que sincerament tampoc és tan dolent, sino que s'adoleix d'un baix ritme i d'una poca convicció que de vegades et preguntes si s'està creient mitja paraula del que diu.

Les reaccions

Joan Ferran fa anys que com a portaveu adjunt del PSC al Parlament fa oposicions a ser el successor de'n Zaragoza per atiar l'oposició. El seu èxit més important en aquest sentit va ser crear la teoria de la "Crosta Nacionalista" dels mitjans públic catalans... ay, perdó... de TV3 i Catalunya Ràdio, encara que ben mirat a la Com no han tingut mai aquest problema, el del nacionalisme, no el de la manca de pluralitat. Ferran afirma que na Terribas va sotmetre al President a un "interrogatori". La réplica que puc escriure no arriba a la sóla de la sabata del que ha escrit en Iu Forn a la Contraportada de l'Avui.

Però hi ha un altre personatge, que en Forn també esmenta i que paga la pena comentar. Miguel Ángel Martín López, una d'aquelles persones a qui la sort d'afiliar-se a un determinat partit l'han convertit en un home multi-càrrec : conseller de l'ajuntament de Barcelona, vice-president del Districte de Sant Martí i i president de l'Institut Metropolità del Taxi (segurament el responsable de que en la nevada de fa uns dies fos impossible trobar un taxi fent el servei públic que se suposa que són)´. Aquest home segurament molt preparat per a fer tantes i tan ben remunerades tasques va posar en el seu Feisbuc frases com "No es pot ser tan mala persona, tan tendenciosa, tant cínica, tant despectiva cap el seu president...", però la perla de totes les seves desqualificacions va ser quan va afirmar que la directora de Tv3 "va mal follada". Encara que va tenir la delicadesa d'escriure abans "Vaig a ser groller però..." Una mica com el títol d'aquest bloc. QUan algú comença una frase afirmant que va des del respecte... prepara't que la dirà ben grossa. Un cop s'ha sabut ha reaccionat amb una sèrie d'excuses d'alló més melíflues i buides de tota convicció i en cap cas amb ànim de contradir-se. Una de les seves excuses favorites ha constat en dir que el que va dir en el feisbuc forma part de la seva intimitat i que la seva divulgació l'ha sobtat... una intimitat formada per milions de persones que podien mirar el que fins ahir era un perfil públic? Però què es pot esperar d'algú que acte seguit de menysprear la feina de la periodista (per no dir la seva vida familiar que em consta que té unes dificultats que encara haurien de fer avergonyir més la persona que ha gosat esmentar-la) afirma que "tots els seues esforços li han sortit malament, perque hem vist un IMMENS president Montilla..."

- no hase falta disir nada más..

Una última cosa, que si des del PSC s'afirma que totes aquestes opinions són a títol personal, que no toquin la pera quan els altres xerren coses que no els agraden i demanen dimissions...

Alcaldes, la culpa és vostra

La inseguretat ciutadana és una de les majors preocupacions de la nostra societat segons les darreres enquestes. Una sensació que ha anat creixent en els darrers dies i dels que pocs se'n salven. Ni servidor, que ja ha canviat algun dels seus costums.

Ara, alguns alcaldes catalans demanen que es despleguin més Mossos d'Esquadra al territori. Per començar, jo estic d'acord parcialment amb aquesta afirmació. Crec que una major presència policial als carrers pot ser positiva, com a mètode dissuasiu i efectiu en la posterior detenció. Però el que amaguen aquests alcaldes és un fet molt greu que intenten descarregar sobre altres administracions.

El pla de desplegament dels Mossos d'Esquadra en les diferents demarcacions catalanes tenia uns terminis molt clars, amb la intenció de poder crear una fornada suficient tant en nombre com en nivell. Un cos del que ens en hauríem sentit orgullosos, si tot s'hagués fet com cal.

Les primeres passes donades van ser molt positives i aquest optimisme desfermat va fer que s'avancessin els plans en les successives circumscripcions. A més, el bon sou que s'oferia va crear un efecte crida molt interessant, complementat amb l'arrodoniment de Guardies Civils que es passarien al nou cos, amb menys èxit de l'esperat.

Però el drama ve a partir del 2006. S'acosten eleccions municipals i els alcaldes aprofiten qualsevol excusa per esgarrapar vots i simpaties ciutadanes. Aquests alcaldes, pensant en el curt termini van esgarrar-ho tot. Com? Molt fàcil. Cada cop que la consellera (la Tura, en aquest cas) es reunia amb un alcalde o amb les diverses "meses de seguretat" s'acabava amb el mateix compromís, avançar entre sis mesos i un any el desplegament en el determinat lloc. I de reunions n'hi van haver moltes... Per tant, d'aquesta culpa també en dono part a la Consellera d'Interior responsable de portar a terme l'arribada dels Mossos, que per treure's del damunt les mosques colloneres va donar sempre la mateixa solució com a resposta a les seves interessades demandes.

I com t'ho fas per avançar els terminis? Intentant arribar a la dotació necessària per la via ràpida fent molt més laxes els requisits per entrar-hi, descuidant la formació i segons el que m'han arribat a explicar, manegant alguns exàmens. Una autèntica tupinada.

I ara alcaldes, què voleu? Que "papa Generalitat" us salvin la vida les eleccions? Doncs tranquils, que venen al rescat.  Barcelona i Salt ja poden estar tranquil·les. El president de l'Associació Catalana de Municipis no ha trigat a demanar el mateix.

I pel problemà logístic, cap problema. En Saura té a punt la cadena de muntatge per ensamblar nous agents.

- Amb aquest dit pitjaré el botó!

Per primera vegada en Saura no té la culpa, ves per on...

PD (totalment fora de tema): Fa pocs minuts acabo de veure com el filldeputa d'en Pablo Motos simulava tallar una serp viva per la meitat amb unes tisores. Visca l'espectacle per tota la familia, si senyor.

La propera ensarronada quotidiana

Sempre cal estar al dia de la informació, per petita o nímia que aquesta pugui semblar, ja que una gran part de les vegades hi apareixen notícies que, llegides amb una mica de sentit observador ens alerten de com ens poden arribar a trastocar el nostre dia a dia.

De nou ens la volen colar amb la complicitat conscient o no, dels mitjans de comunicació, als que em referiré més tard. Que de què us vull parlar? Doncs mentre ahir els mitjans de comunicació parlaven del debat al Parlament sobre economia, el seu anàlisi i repercusions, una noticia breu vista en diversos mitjans em feia preocupar molt més que no pas les pica-baralles fingides i poc profitoses dels nostres governants.

- Barcelona figura entre les capitals que més subvencionen el tranport públic.

- Un informe del Govern diu que la T-10 és la més barata d'Europa.

ALERTA!! PUJADA PRÓXIMA DEL PREU DEL TRANPORT PÚBLIC AL CANTO!!

La notícia ja es va començar a preparar fa unes setmanes, quan a tot arreu van publicar la xifra de gent que el fa servir sense pagar i les pérdues que provoquen. Ara asseguren que el preu de la targeta multiviatge es paga a mitges entre l'usuari i l'administració pública. Les dades facilitades ahir pel Govern (I QUE CAP MITJÀ DISCUTEIX) parla d'un 56 % per part dels fons públics, la resta la paga l'usuari. Aixó es FALS. Per començar, perquè d'una manera i de l'altre, els que paguem som nosaltres. O és que el 56 % no surten dels nostres impostos?

Però a banda de que aquest raonament pugui ser una mica demagògic hi ha una realitat absoluta. Que ATM té molts més ingressos. Si són o han estat usuaris del metro o dels FFGC,  observaran que en totes les estacions hi ha una mitjana d'uns quatre anuncis per andana, més els que hi ha a les sortides, passadissos, les televisions que posen constants mitjans publicitaris... I encara més, tots els negocis que hi ha dins les seves instal·lacions, les màquines expenedores de menjar i beure, les accions especials de publicitat... Tots aquests diners no ajuden a sufragar la despesa d'aquest servei públic? Si no fos així, on van a parar tots aquests diners? 

I aquí ve la crítica als mitjans de comunicació. El Govern presenta un informe i aquí tothom diu amén. L'unica discussió en la redacció serà el color de la gràfica que hi posaran el costat. No hi ha cap periodista que hagi pensat el mateix que jo? De moment aquest any, no. En la pujada de preus de l'any 2009, un periodista (Raul Montilla, de La Vanguardia) s'atrevia a posar en dubte algunes de les afirmacions de l'ATM, en especial les que comparaven el preu i cost d'aquest servei a Barcelona amb altres ciutats europees, cosa que han repetit de nou.

" En esta comparación, el trabajo de la ATM ignora las importantes reducciones de las tarifas sociales de las ue se benefician los usuarios de la red parisina y también el hecho de que el coste de los desplazamientos al trabajo forma parte de los gastos a los que han de hacer frente las empresas. Esto resta presión social sobre los precios del transporte y por el contrario, incrementa las quejas de la patronal cada vez que la autoridad metropolitana de París incrementa los precios. Algo parecido ocurre en la aglomeración de Bruselas."

Al mateix temps ens expliquen que la situació s'acabarà de complicar amb les noves línies, donat que la despesa pujarà un 10% . I mentrestant, ja ens han colat aquestes dades. Quan en uns mesos es parli de la pujada, molts recordaran "ay si, que vaig llegir fa un temps que feia falta". Ens l'hauran tornada a colar. Enhorabona als premiats.


Per acabar un missatge als manifestant avui contra la pujada de preus aplicada l'u de gener. Quina mena de protesta és aquesta de taponar les màquines expenedores i llençar ous plens de pintura als vagons? Sou uns merdes. Universitaris, si, però uns merdes. Així va el país.

Tots som uns corruptes

Un cop més ha tornat a passar. El tema de la setmana ha estat l’escàndol de l’ajuntament de Santa Quillola. Que encara que s’exclamin alguns per la fi de l’oasi català, no és cap novetat. Com tampoc ho és que un munt de comentaristes (tertulians o internàutics) s’apuntin al “fa temps que feia pudor” “tota la ciutat n’anava plena...”, “era qüestió de temps que esclatés”

I tot plegat tornarà a passar. Quantes sentències per nomenaments a dit hi ha sobre ajuntaments catalans? Uns quants. Vigileu i guardeu aquests noms pels propers mesos. Sabadell i Manuel Bustos. Però ara no parlem de desafecció política, perquè tots som iguals. I és que no és el poder el que corromp, perquè és inherent en l’home. Però és obvi que com més poder tens més t’embutxaques

Qui no té un amic (o ell mateix) que intenta fer tot tipus de pirules en la declaració de la renda? Qui no ha cobrat o pagat “en negre”? O s’ha agafat una baixa fraudulenta? Són coses petites, però són petits furts que tenim a l’abast de la nostra mà. N’hi ha una altra de molt catalana: La martingala dels abonaments del Barça, que pel qui no ho conegui és la mar de curiós. És un dels pocs bens que un català comú pot fer servir per traficar. I és que resulta que ningú es dona de baixa de l’abonament del barça. Vol dir això que cap barcelonista ha mort en els darrers anys, o que no han notat la crisi, o ni tan sols van acabar fins els ous en etapes fosques com les de Van Gaal? Estem fets d’una altra fusta els del Barça? Som éssers superiors? Si, però no tant. Fa divuit anys que en sóc soci i en aquest temps el meu número d’associat ha minvat en ens 40.000. Això vol dir que són abonaments que han desaparegut? No. Perquè el pots cedir fent un senzill tràmit de canvi de nom, amb un petit desemborsament al club, i aquest abonament no queda lliure per la disposició de qualsevol altre soci que espera pacientment que arribi el seu torn. La cessió implica gratuïtat, però no és el cas. El meu cunyat fa 9 anys que és soci i en aquest temps no ha tingut l’oportunitat d’aconseguir la seva cadira al Camp Nou. Per sort, el 1991 sobrava lloc.

aquest encara tindrà l'abonament? O se l'haurà venut?

I ara imagineu que teniu poder real. Pot ser una cosa senzilla com ser el directiu d’una empresa. No hi col·locaríeu algun parent vostre encara que no sigui el millor candidat? No cal que sigueu tant fillsdeputa per col·locar un inútil. No, això no ho feu mai de la vida per l’amor de Dèu. Doncs comenceu a pensar en gran escala i en cobrar-vos els favors.

I Figo, filldeputa.