S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 24 de desembre de 2010

L'amic invisible dels pebrots.

Qui més qui menys ja ha adoptat un nou ritual per aquestes Festes: L'amic invisible.

Noi, em sembla que t'equivoques.

S'accedeix a participar-hi de diferents maneres:
  • Quan es forma part d'un col·lectiu amb qui no t'uneix un vincle afectiu: Per exemple amb el companys de feina. Possiblement no ens ve gens de gust fer-ho, però tantmateix ens obliguem a comprar un "detallet" per algú de qui possiblement no en sabem poc més del nom i/o el cognom.
  • Quan es forma part d'un grup amb qui  es té un gran un vincle afectiu però no gaudim d'un gran pressupost: Sol passar en el cercle d'amics amb qui s'acaba reduïnt el nombre de regals a un de sól. Però correm el risc de rebre una merda de part de qui se suposa que és amic nostre.
  • Quan ja se'ns ha passat l'edat i les ganes de celebrar les festes com cal: Ja som adults i  fins i tot possiblement patim urticària per tot alló que soni a tradició.
La gran majoria opta per regalar qualsevol xorrada impersonal i econòmica. Alguns, pocs, intenten pendre-s'ho seriosament i meditar molt l'obsequi que ha de fer. També n'hi ha que un cop han pres el compromís ni se'n recorden i algú del grup es queda sense rebre rés.

M'expliqueu què heu regalat i rebut la darrera vegada que heu fet servir aquesta nova pràctica? I podrem veure quin balanç resulta. 

I ara... l'anècdota!

Era a l'institut i vam sortejar l'amic invisible. En el paperet va sortir el meu nom i ho vaig dir. Vam repetir-lo i al cap dels dies vaig rebre una puta  piloteta antiestrés dels xinos. Com vaig descobrir anys més tard m'hauria anat millor estant calladet.

Dos anys després la fortuna va fer que de nou el paperet que vaig agafar fos el meu. Aquest cop vaig callar com un puta i em vaig auto-regalar un video-joc (de segona mà, que hi havia una limitació pressupostuària). Com a conseqüència inesperada, va haver-hi un petit rebombori i es van disparar les suspicàcies del personal que volia esbrinar qui s'havia marcat el detallàs. Aixó em va colocar durant unes setmanes en el centre de les mirades: Si algú m'havia volgut regalar una cosa tan bona, seria perquè "yo lo valgo", no?

Ja en el món laboral, feia pocs mesos que havia entrat a treballar en una gran empresa i no m'havia fet encara gaires amistats. S'apropaven les festes i vaig recordar aquell episodi de l'Institut. Vaig amanyar el sorteig i vaig marcar el meu paper per agafar-lo i autoregalar-me alguna cosa que despertés l'admiració de la resta, o si més no, no rebre una merda de part d'algú amb qui no compartia gaires coses més que l'aire viciat de l'oficina. Sempre m'han agradat els barrets de tot tipus i me'n vaig agenciar un per a l'ocasió. Intentant repetir l'efecte d'èxit entre les femelles de l'anterior ocasió vaig voler reblar el clau afegint-hi uns calçotets sexys (amb classe, res de sex-shop ni de mercadillo).

No serien aquests precisament. Per cert, algu ho troba sexy?


Quan va arribar el moment, després del sopar d'empresa que ens haviem muntat nosaltres mateixos vaig desempaquetar el regal. Les primeres reaccions van ser de sorpresa  i  intercanvi de mirades, tractant d'imaginar qui era el qui havia regalat aquells calçotets al jovenet de l'oficina. Aquell dia, recordo que en el pub on vam seguir la festa molta gent em va començar a donar conversa per primera vegada en els tres mesos que feia que treballava. En el sector femení, on hi havia una certa abundància de femella  "de bon veure" vaig percebre alguns moviments d'interés...

Tot un èxit!

Alerta! Ara ve quan el maten!!

Després d'una setmana de vacances, pensava que la meva rentrée seria trionfal. Cagada. El misteri sobre la meva admiradora secreta se'n va anar  fer punyetes quan algú va decidir que aquesta falsa admiradora era una secretària ben vacaburra a qui ningú no podia ni veure. El consens va ser total i vaig haver d'aguantar una bona colla de mesos els rumors i les brometes. I encara pitjor, la filla de Mordor en qüestió, completament autosuggestionada s'ho va acabar creient.

Al tanto amb el que feu i Bones Festes!!

divendres, 3 de desembre de 2010

Dia de la Cançó Casposa - Epíleg

A punt per prèmer "intro" i publicar una llarga bateria de respostes als seus comentaris sobre la meva entrada referent al Dia de la Cançó Casposa, m'hi he repensat. Per què? Perquè m'estava quedant molt extens i considerant que ja fa dos dies de tot plegat, possiblement no seria llegit per ningú. Així doncs escriuré un petit epíleg a tan magnífica celebració, que espero sigui tradició ben aviat, i de pas podran obtindre les seves respostes.

He vist, i em meravella, com ha impactat  la darrera peça que els vaig mostrar. Aquesta petita obramestra que és "Marcianitis Total" cantada pel grup Los Colegas, té la virtut de ser molt encomanadissa com han pogut comprobar. La vaig coneixer a mitjans de la dècada dels 90, com a oient del que sens cap mena de dubte va ser el millor programa de ràdio que mai s'ha fet en el nostre país: Sábanas Con Chinchetas. 



Un programa fet des de Ràdio l'Hospitalet i que va tenir enganxat al jovent (i no tant joves) de l'Àrea Metropolitana de Barcelona al llarg dels 90. Uns anys que van ser molt fèrtils en les ones de les ràdios municipals i que ara, molt difícilment podria repetir-se un fenomen d'aquestes característiques. Un programa del tot políticament incorrecte i que tenia molta tirada cap aquest tipus de música a la que dedicaven més d'una nit per temporada. I creguin que escoltar tota una nit (de 12 a 6 de la matinada) de Cutredance té molt de mèrit. I muntar trobades en discoteques i que s'ompli d'oients i que demanin aquest tipus de músiques és quelcom extraordinari. Algun dia els parlaré més en profunditat d'aquest programa i del que va significar per a mi.

No oblidaré el dia que rebuscant en el fons discogràfic d'una petita emissora municipal  va passar per les meves mans el single en vinil del Marcianitis, i no me'n vaig poder estar i me'l vaig emportar cap a casa.

Ha estat un plaer participar d'aquest Dia de la Cançó Casposa i recordar aquelles nits enganxat al walkman i trucant d'amagat dels pares a aquell programa que em feia anar zombi a l'institut. 
Fer una llista de l'Spotify m'ho estic pensant, potser per l'any vinent. Hi ha força metralla musical, però hi faltarien alguns d'imperdibles. 

I per rematar-ho, la lletra complerta (sense la pronuncia marcianil) d'aquest gran himne:

Hoy tengo la neura sideral
y mi maquinita está esperando en el bar
Prográmame una caña Sebastián
que empieza la movida espacial
(Achicornia de segorvia)
Cámbiate esto en duros y verás
(no me mates con tomates, mátame con bacalao)
como esas ladillas cibernéticas
van desintegrándose al compás, pis pas
de mi infraestructura muscular.

(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
Peligro de contagio marcianitis total.
(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
No puedo resisitir la marcianitis total
(X2)

Esto esta poniéndose fatal,
(no me mates con tomates, mátame con bacalao)
pásame otra caña Sebastián por favor,
que han sacado un laser especial
estos mongoloides sin control.

¡Esta por fulano! (ano)
¡Esta por mengano! (ano)
¡Que gustito da matar marcianos!
¡Esta por fulano! (ano)
¡Esta por mengano! (ano)
¡Que gustito da matar marciaaaaanooooos!

Estos comecocos electrónicos,
(tres catorce dieciséis)
estos señorines meningíticos
(cuadratura del círculo)
quieren deglutirme la moral con su cirulillo electrolíticoooo.

(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
Peligro de contagio marcianitis total.
(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
No puedo resisitir la marcianitis total

(... ¡terrícola!, ¡terrícola en la galaxia! ...)

(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
Peligro de contagio marcianitis total.
(Ukukí ukaká, Ululí ulalá) 
¡No puedo resistir la marcianitisitis sinusitisitisitis y cistitis total!.
¡Siéntela!
¡¡¡Marcianitis total!!!


Pd: Sr Remitjó, no torni a esmentar Ramoncí per aquestes contrades o encara ens mercantilitzarà aquesta celebració.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Tralla musical (Música per trallar, vaja) - Dia de la Cançó Casposa 2010


La música casposa és un gènere molt difícil de catalogar: Alguns podrien afirmar que la cançó de l'estiu és el màxim exponent d'aquest só caspós i llardós, però anirien molt equivocats. Dins l'univers seborreico-musical hi ha figures majors.

El pas del temps és un jutge implacable, i en ocasions alló que en el seu dia gaudia del favor del públic és vist (o escoltat) amb les nostres oïdes modernes com a autèntics crims musicals: 


De totes maneres, per aixó s'han fet els revivals i la modernitat acostuma a recuperar i reivindicar cada cert temps grups i artistes que provoquen autèntica vergonya. Un cas ben actual és la cançó perpetrada pel transexual ibèric Bibi Andersen que avui amaneix la programació de TeleCinco, Sálvame. No la posaré (seria molt fàcil) però...

Han dit vostés TetaCinco?


També n'hi ha que neixen amb una vocació humorística. Valen aleshores com a candidats a ingressar en les files de la "Caspa Hall of Fame"? Jutgin vostés mateixos:


Però com n'és de gloriós quan la intenció de "l'artista" pretén ser seriosa i no ho aconsegueix. Aleshores els resultats són superiors:





Concluem


Hem estat criats en la caspa musical, en l'abominació feta partitura, i així ens va ara. Des dels grups musicals infantils, que feien les nostres delicies i que ara mateix...



Què collons!! Continuen sent uns himnes!!

I es que a mi no em faran pas renegar de la cançó caspa! No senyora! L'autèntica música higronàutica que tantes nits de gloria em va fer viure en el meravellós "Sábanas con Chinchetas" (el millor programa del món). Senyor José Miguel Cruz, als seus peus!

Tanco amb la meva favorita, el meu número 1 i que per art de "màngia" vaig aconseguir en vinil.


L'any que ve, preparo artilleria pesada. Llista Spotify amb hores i hores de merda per rebentar les seves oïdes i podrir els seus I-pods, nanos.


diumenge, 21 de novembre de 2010

Fuuuuuuusió!

Finalment TeleCinco i Cuatro s'han fusionat del tot en una letal operació empresarial sense precedents. Potser no ho és econòmicament parlant, ni és la primera vegada que dues teles es fusionen, però jo sé el que em dic i facin-me cas. Aquesta fusió pot trontollar el món.

Les vivències de les criatures que la cadena amiga educa a base de "Grans gitanos" i "Sálvames de Ful", es veuran reflectides a "Callejeros" "Hermanos mayores" i tants altres d'aquests espais que són els plats principals de la cadena que havia de representar el progressisme i la modernitat de la espanya de ZP. 

El "millor de cada casa", que el canisme natiu acaba convertint en autèntics herois i figures exemplars que poden fer el camí de tornada i un cop descoberts a peu de carrer podrien acabar apareixent en qualsevol lloc de la graella de la tele de Berlusconi. 

Una retroalimentació, un bucle infinit que pot trencar el continuum espai-temps i trinxar el teixit dimensional. Poca broma.


I posats que aquest cap de setmana (els que tinguin facebook ho sabran) al personal els ha donat per penjar fotos de dibuixos animats, m'ho faig venir bé.

FUUUUUUSIÓ!!

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Frases que defineixen un imbècil(1): Aquest és un país laïc

Ja em perdonareu la meva llarga absència en aquestes contrades. Un altre dia ja faré un totxo biogràfic. Anem per feina que se'ns cova l'arrós.

la setmana vinent el Papa arriba a Barcelona i farà el seu xou partícular. L'afirmació que avui critico és certa però de veracitat inexacta. La constitució sembla dir-ho així. Un text que per alguns sembla encara més intocable que les sagrades escriptures, i que no ens ha portat la felicitat com tampoc quan la "paraula de Dèu" era llei. De totes maneres no es pot obviar que hi ha moltíssima gent que és "creient", en aquesta formulació única en el món de les religions que permet a un individu ser "catòlic no practicant".

Sobre la visita del pontífex, es pot discutir el tema de les despeses (i amb discutir, vull dir que qualsevol de les dues postures poden tenir raó) però no em val esgrimir l'argument de la laïcicitat de l'estat quan ens convé. I parlo del pijoprogressisme i posturistes variats que perden el cul i mullen les calces quan altres dirigents religiosos com el Dalai Lama dels collons venen a Barcelona. Aquest ni tan sols és un Cap d'Estat  i entre les pràctiques de l'ordre budista també hi ha contemplades algunes de les actituts que sancionem i censurem tan alegrement quan es parla del Vaticà.

Dit aixó, dono el meu suport  a alguns dels col·lectius que pensen manifestar-s'hi en contra, per mostrar la seva disconformitat en coses concretes i sense que ningú no em vengui motos. I jo  tinc coses millors a fer (com dormir) que no pas fer el xai reconsagrat.

I atenció a la branca radical, violenta i TERRORISTA (en majúscules, com ho llegeixen) del col·lectiu anomenat anti-sistema que no fotin cap disbarat.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Putes: Terms & CONDOtions

Avui tenia dos temes per escriure: putes i ateus. No cal llençar la moneda a l'aire, oi?

 Ha sortit puta!!

Aquesta setmana ha estat notícia el nou reglament de la Llei d'Espectacles i Activitats Recreatives. Un reglament on hi destaca un punt per damunt de tota la resta: Les marfantes professionals que exerceixen en burdells ja no estan obligades a passar cap control sanitari.

El tema de les meuques sempre ofereix un debat incómode. Les esquerres es debaten entre la criminalització de tot i tohom i un paternalisme força irracional. Es un tema que acomplexa la gent d'Iniciativa que aprofiten els pocs dies que els  hi queden per "ficar mà" a aquest tema. El departament d'Interior s'ha decidit a reformar aquest decret i l'única cosa que ha escapçat de l'anterior pel que fa a la prostitució és que des d'ara no es necessari cap control mèdic preventiu. L'argument és que el bon estat de salut de les "treballadores del gaudi sexual" (sóc eufemístic de mena merda...) no es faci servir de reclam pels clients. Sobretot per a que els usuaris no aprofitin l'avinentesa per cardar a pél. Si algú es tan imbècil com per sucar-la sense goma, es mereix que la puta li clavi una hipodèrmica ben impregnada de tota mena de virus i xacres variades, no fotem. No seria millor la obligatorieta de l'ús del preservatiu en aquesta mena de serveis? És que per l'esquerra la bagassa és SEMPRE una víctima i el client un delinqüent (com un violador). Aquest no és el debat, però ja que per una cosa o una altra no es pot eradicar la prostitució podem fer que , si més no , no sigui un focus de malatia?

El pijo-progressisme un cop més s'equivoca de totes-totes. Es conformen amb meres campanyes de prevenció i informació d'eficacia dubtosa i d'execució incomprobable. Com es poden fer campanyes d'informació dirigides a clients de prostitució? Què potser hi ha un cens de "puteros"? Si els propietaris dels locals són tan pèrfids com per potenciar fins avui el sexe sense protecció, ara es transformaran en adalils del sexe segur i en faran pedagogia? Esperen que amb la supressió del control els clients agafin por a les putes i s'acabi amb el negoci?

Però no deixem tota la merda sobre els nostres polítics. Quan parlen els representants del ram demostren que amb la boca el millor que saben fer no és parlar. Dues perles: L'associació Genera es queixen que l'estat de salut no  pot ser un requisit laboral, i que a cap colectiu laboral se l'obliga a passar controls sanitaris. La discriminació laboral per motius de salut és il·legal, però hi ha una sèrie de malaties que impedeixen el desenvolupament de determinades tasques si hi ha riscos per la salut pública.
L'altra, de la que no cito la font perquè no recordo on ho vaig sentir (crec que en un butlletí nocturn a Catalunya Ràdio) és realment acollonant: Que aquell tràmit suposava una competència deslleial envers les prostitutes que tenen SIDA. No fotem home...

Tot plegat em fa pensar en un antic acudit:

-En què s'assembla fer puenting i anar de putes?
- Que si  la goma es trenca ets home mort.





dimecres, 1 de setembre de 2010

deconstruïm l'Spot: Imagenio & GolTV

S'acaba l'estiu i com a mostra ja ha començat el futbol. No us parlaré del "cas Ibra" , ni del President Rossell, ni del primer líder l'Atlètic de Madrid. I és que la lliga ja ha començat i molts partits els podreu veure (si pagueu, podrits) per obra i gràcia de GolTV.  Deixaria un espai a continuació per a que en Jaume Roures em subvencionés, si no fos perque ara comença la rajada amb el retorn de la secció inhabitual "Deconstruïnt l'Spot"

Si senyors, el següent anunci d'Imagenio-anunciant-GolTV que per si no l'han vist és aquest:



- Uy, el senyor Anthony és un insensible i els anuncis lacrimògens l'emprenyen.
- El senyor Anthony està ressentit amb el seu pare...
- Al senyor Anthony  li deu repatejar el futbol, potser és homosepsual...
- El senyor ...
Photobucket

DEIXA'M PARLAR, CONY!

Aquesta és la bonica història d'un pare que de ben petit inculca com a bon progenitor l'estima a uns colors (llàstima que siguin uns de blanc-i-blaus, i diria que sense pretendre-ho l'anunciant en concret els de l'espanyol). Una cerimònia d'unió entre pare i fill que es porta a terme cada diumenge, perdó cada dues setmanes, que no sempre hi ha partit en camp propi i menys encara si ets d'un equip com el perico que no juguen més enllà de la lliga i una ronda de la Copa del Rei.

El fill va creixent i el pare se'l porta a tots els desplaçaments, jugant-se el físic anant a camp contrari, menyspreant la seva propia salut portant al nen al camp amb condicions climatològiques adverses. Tot per aquesta comunió futbolística entre pare i fill.

Doncs aquesta no és cap bonica història, perquè té una fi que lluny de ser pretesament entranyable, el que ens ensenya és una amarga lliçó.


Alerta,! Deconstruïm l'Spot!!

Doncs resulta que no. Que no hi ha cap bon missatge, entranyable i familiar al darrera. És una llacrimògena història en el pitjor dels sentits. Un pare abnegat, que en la flor de la vida ha compartit i patit l'afició al futbol amb el seu fill, veu com el reietó de la casa el deixa plantat en els seus anys postrers. El progenitor, que ha passat tot tipus de penúries en bé de l'amor a uns colors i a un fill desagraït, veu com el seu fill no està disposat a fer el mateix. Fixeu-vos en com comença l'anunci: El fill(deputa) busca la seva localitat mentre el seu pare va pujant renquejant les escales. I mentre se'ns projecta una retrospectiva de la seva relació amb l'esport rei, el que s'està cuinant és la tragèdia.

- Vamos a hacer que el estadio venga a casa... 

A veure avi, que estic fins els ous d'anar arrosegan-te pels puestus. I no et queixis massa o la propera vegada et baralles amb les monges de la residència que no tenen GolTV.

Però tot plegat és ben comprensible quan resulta que el fill és... ni menys que... el mateix Batman!! (Tal i com pronuncia la frase de marres, o és el puto Batman o és un degenerat que es vol ventilar el seu propi pare.... Èdip Extreme!)

Quantes lectures que té un anunci de merda com aquest!!

dissabte, 31 de juliol de 2010

Em comença a fastiguejar tot...

Aviso, si els espanta el començament del post, una mica derrotista i poc interessant, els prometo un gir de guió que tanca el cercle de manera més interessant. Si no els conveç, pensin que hi ha coses pitjors en la vida com llepar-li la calva a Xavi Coral, o estirar bosses de iaies.

No estic patint nàusees d'embarassada (un problema genètic m'ho impedeix: per un parell de cromosomes  XY de no-rés), però darrerament tot em fa venir basques.

La política m'està portant molt més enllà de la desafecció. Ja fa un mes de la manifestació i la trempera no em dura tant de temps, encara que no hagi arribat a culminar cap vegada. Diuen que ja hi ha data per les eleccions. ja cal que s'ho currin si algú preten que li doni el vot.

El Barça comença a portar-me-la molt fluixa. Estic tip de Cesc Fàbregues i el seu estira-i-arronsa amb el Wenger. Sobretot estic ben fart de sentir-ne parlar sense gaires novetats pel mig. I ja no parlem de la nova directiva. Sandro Rossell i la seva colla em recorden el primer tripartit i el seu modus operandi. Condemnar tot el que s'ha fet en el passat els va molt bé per amagar la seva impossibilitat de tirar endevant molts assumptes, començant per les seves pròpies promeses electorals. "És que és herència del Pujolisme Laportisme..." diuen, quan en realitat volen dir "És que no tinc ni puta idea de com fer rés, sóc inútil". Però què volen que els digui. Ara per ara, tampoc no em crec gaire els d'abans, que van fer servir el club del meu cor com el seu cortijo. 

No quedaria gaire bé queixar-se de la feina. Estic agraït de tenir-ne tot i que començo a trobar-me una mica estancat. És el que té estar-se dedicant a la branca que menys m'apassiona de la meva professió... ja em mentalitzaré, però ara, amb la poca activitat inherent a la temporada d'estiu, se'm fa més difícil de pair.

Deu ser que ja he fet les vacances, o que tot plegat és una gran merda. Sort en tinc de la dona (No, no mira el bloc, o aixó crec jo...).

Per a fer útil aquest post de caire palla-mental, si volen poden entrar a aquesta web: AscoDeVida. Dosis de fàstic i odi a parts iguals. 

---

Treiem-li ferro al post d'avui i anem a la reflexió cítrica que tanca el cercle....

Si en  català un sinònim de nàusea és basca, per alguna cosa serà. No només per l'escassa empatia que tenen vers els catalans, als qui políticament menystenen, quan no boicotegen. La societat basca també ens menysprea: els espanyols que viuen al País Basc ens tenen la mateixa tírria, sino més que a la resta d'Espanya (Extremadura inclosa) i els Euskalherritarres es creuen superiors pel sòl fet que no som uns putos cafres, es veu que el  nostre titafredisme endèmic els dóna l'autoritat de petar-nos l'ullera sempre que ens posem a l'objectiu.

Però com deia nàusea i basca són conceptes que lliguen molt i molt bé. No és menys cert que l'estereotip físic i estètic de la dona basca és aquest.



Aquest tipus de dones basques no em provoquen.
Les dones d'aquest tipus em provoquen basques.

Reflexions del món, pensaments íntims, enllaços a webs i  jocs de paraules. Finalment aquest post (el número 51) ha estat un gran post. 

I ara comentin.

diumenge, 25 de juliol de 2010

Boca-molls (d'alcohol)

La setmana passada vaig poder assistir a un ritual gastronòmic pre-vacacional dins l'àmbit laboral. vam fer un sopar a la feina per celebrar el final de la temporada i el començament de les vacances, tot i que aquest últim fet quedi molt desdibuixat donat el gran nombre de gent que treballarà en diferents torns aquest agost.

No em vull estendre massa amb el munt de llocs comuns i tòpics que poblen aquest tipus de celebracions, que per aixó qui més qui menys ja ho ha viscut. Però si que vull deixar constància d'un factor d'una gran potència destructiva: l'alcohol allibera la llengua... massa i tot.

No és un post d'esbargiment eròtic el que proposo, sino una cosa molt més mundana. Durant el sopar, frugal (és a dir escàs, no sé si perquè l'empresa va ser garrepa tot i els èxits, o perquè els organitzadors els van ensarronar) vaig anar deambulant d'un grup a un altre. És ben curiós que tot i no ser una persona extrovertida de bones a primeres, de fer uns torns incompatibles amb la majoria de companys i el poc temps que hi treballo, vaig anar parlant ara amb uns, ara amb altres. En molts d'aquests petits grupúscols vaig haver de soportar la vergonya aliena de veure com algú massa tocat per l'alcohol passava de les converses trivials a la "rajada in situ". Vaja, qui no aprofita l'avinentesa i la coincidència per parlar malament dels caps? Però cal fer-ho enmig d'una marea d'oïdes de les qui desconeixes les filiacions o fins i tot directament davant un dels caps?


Ja sabem con s'han fet les llistes del PSC

Memorable va ser quan un d'aquests verborreics indicrets va preguntar-me que "qui era aquella morenassa".

- La filla de XX (un dels caps)
- I treballa aqui?
- Si al departament del seu pare...
- vaja... coto privado de caza, doncs...
- ejem...
- Doncs té pinta de ser una fiera al catre.
- ejem...
- És que per aquí costa trobar bon ramat..
- Ey ara torno.

Evidentment la susuditxa "morenassa" es trobava a tres metres. I tothom sap que a mesura que el consum d'alcohol augmenta, també ho fa el volum de la nostra veu. No hi vaig tornar. No m'el vaig creuar més en tota la nit. Qui sap, igual al setembre resulta que ha pegat un braguetassu.

De propina, un consell:

Si hi ha disco-mòbil, o aneu a un bar, pub o disco us aviso: si posen la cançó d'Amaral "Marta, Sebas, Guille y los demás" (la de sooooon mis amiiigooooos) no us poseu a cantar com energúmens la part de "...al imbécil de tu jefe ni un minuto mas". Feu el favor. També, directament si aneu a un lloc on soni Amaral, toqueu el dos.

diumenge, 11 de juliol de 2010

I ara, que?

No hi he pogut anar, ja ho sabeu, avui treballava. El que no sabia jo és que em passaria la tarda de braços creuats. Pensant en positiu, de la meva jornada laboral, més del 70 % no he fotut rés. Podriem dir que avui m'han pagat per anar a fumar a la feina. Només hauria faltat que el tabac també l'haguessin posat ells.

De totes maneres, la manifestació l'he seguida. Però vull coneixer les vostres impressions. Hi heu anat? Què us ha semblat?

La pregunta que alguns es feien és: "i dilluns, què?" . Què passarà dilluns? Per què sembla que ho hem de deixar en mans dels polítics? Avui els hem donat una lliço molt valuosa: que el poble es mou quan toca i que es posa per davant dels seus conflictes caciquils (a més de manera literal: després de tanta murga amb l'encapçalament de la manifestació, el poble s'ho ha passat pel folre dels ous) Crec que l'encàrrec que els hem enviat és força clar i contundent, però tinc la sensació que pensem que nosaltres com a societat ja hem fet el que ens tocava i que ara el problema és seu.

- YA-TÁ! Jo ja he complert amb la meva part!


No senyors. Ens hem de seguir movent. I no cal esperar a dilluns. Ara, cal decidir les properes passes a donar.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Munteu-la ben grossa!

Avui no podré anar a la manifestació. Em dol, perquè no em sabria gens de greu fotre-li una empenta al President de la Generalitat per posar-m'hi al capdavant, mentre li engego "Si a tu et fa cosa, ja m'hi poso jo, cony de titafreda!!"

Ara que hi ha excuses molt pitjors i mesquines que guanyar-se el pa per a no anar-hi.

"Un dissabte de Juliol, a les 6 de la tarda!" és com comença la frase un filldeputa per exclamar-se que si no fos per aquesta salvetat temporal hi anirien amb molt de gust.

Què collons has de fer un dissabte entrada la tarda que t'impedeixi manifestar-te en contra dels qui et trepitjen per viure a Catalunya? I és que siguis independentista o no, el TC t'ha tret drets que ja tenies i que altres autonomies gaudeixen, algunes d'elles després d'haver copiat fil-per-randa el nostre Estatut.

- Anar a fer un té a una terrasseta ...
- Anar a fer un Mojito a una terrasseta ...
- Fer el merdes en una terrasseta, en general ...
- Recuperar-me de la enculada que em va fer el poni ahir la nit, que avui m'hi torno a posar ...

Que cadascú faci el que li sembli, però ATENCIÓ, que jo em reservo el dret a fotre una patada al gec a tota persona que en els propers mesos es posi Catalunya i la independència del país a la boca i al mateix temps tracti de justificar amb excuses ridícules que no va anar a la manifestació. Aviso.

divendres, 2 de juliol de 2010

Dia de la teta: Ben grosses i de dues en dues

Aquest bloc tot i no tocar gaires temes personals, és un reflexe de com sóc. Les coses que m'empipen, les meva manera de pensar, els diagnòstics que faig de l'actualitat i com tenim el país... Però no massa vegades he parlat de les meves preferències en temes més terrenals. I tenia clar que en el dia de la teta era un bon dia per a fer-ho.

Els qui em coneixen realment bé (parin atenció perque ara vostés entraran en aquest grup selecte) saben perfectament cap a quina banda tiro quan parlem de mamelles i quina és la classificació que faig servir. I és que en el meu diccionari vaig encunyar la millor definició que vaig poder-me empescar: A mi m'agrada el pitram de "tavernera medieval".

  - Què et poso, xato?

Desmesurats, quantiosos, però pel damunt de tot desbordants. Una mica maternals en el sentit més primari, el de ser alletat i sustentat per aquestes dues masses mòrbides. Influència potser dels meus primers mites sexuals, que van marcar quines serien les dones en les que em fixaria,  que no han estat necessàriament les parelles amb qui al final coincidiria. Però aixó és un altre tema.

La Sharon de "Gent del Barri" encarna aquest primer desig pre-adolescent. La filla del propietari del pub, jove, d'abundant pitrera, efervescent i una mica "lleugera de cascos". I molt semblant a Samantha Fox, mamelluda número 2 de la meva llista. 

Què els hi donen de menjar a Anglaterra?

 Porquetes angleses i femelles d'Oktoberfest. Aixó sí, no tenen pinta d'aguantar-se gaire bé (ni elles ni evidentment els pits) a partir de determinada edat.

 PD: Estic fora de termini a l'hora d'acabar el post, però quan estava fent-lo ha vingut la meva dona i no era qüestió de fer-la fora per escriure sobre els pits d'altri.

dimecres, 30 de juny de 2010

Tranquils, que tinc un pla.

Ja n'hi ha prou. Prou excuses, prou de mariconades. Ha arribat l'hora.

Catalunya no ha d'acatar cap resolució que se salta "a la torera" el que el Parlament i el poble havien decidit pel seu futur. Pero què és el que cal  fer ara?

Jo també tinc un pla.

La fulla de ruta és ben fàcil. Un cop fetes les eleccions al Parlament de Catalunya, el President entrant ha de proclamar la República Catalana (ni federada ni associada ni polles). Que no es deixin entabanar amb lo de la "indisolubilidad de España", no tinguin por. És una amenaça buida de contingut. Mai no podrien defensar aquesta Unitat per la força de les armes. Europa no ho permetria ni tampoc les arques de l'Estat podrien suportar una acció bèlica, per molt que no tinguem amb què defensar-nos. 

I quin seria el partit polític que s'atreviria a fer-ho? La veritat és que no és important i que podem votar Laporta mateix o al primer txitxarel·lo que tingui ganes de fer aquest pas definitiu cap a l'Estat propi. Si els hi fa por pensar en aquestes alternatives exòtiques a l'stablishment polític català, el que cal és fer arribar aquest missatge als que ara xuclen de la mamella sobre què és el que volem. 

Només ens falta el boig que faci el primer pas, que la resta ja els donarem nosaltres i ben probablement contarem amb la complicitat europea, encara que sigui per evitar una nova catàstrofe econòmica per part espanyola. I s'hi mullarien, que no som com les ex-repúbliques soviètiques amb més cabres que garrulos, i Espanya no té el poder econòmic i energètic de Rússia per fer el xantatge pertinent a l'ONU.

I si fem una manifestació, que sigui salvatge. Com les dels merdes d'antiglobalització sobre els qui espero abocar el meu menyspreu supurant ben aviat. Si hem de fer-ho, que sigui una cosa èpica com les d'abans i no el titafredisme costumista actual que ja vaig denunciar aquí.


I a veure si Bardems, AnaBelens&VictorManuels i altres esquerranosos espanyols s'hi apunten... Encara que ja estaria content de veure els esquerranosos catalans.

dissabte, 26 de juny de 2010

Ramats d'ovelles

Com els vaig dir, abandonava per uns dies el país i quan he tornat no me l'he pas trobat millor. No sé què collons hauran fet en la meva absència però la cosa fins i tot ha empitjorat. Per tant, podriem descartar-me com a causa dels mals de la terra. Que quedi constància per si mai em presento a president de la Generalitat.

Ja només fotre els peus a l'aeroport ja em va retornar a l'estat de nervis i encabronament que em provoca Catalunya (per no parlar d'Espanya). Minut 1 a casa i ja començaven les males notícies en forma de pèrdua de maleta (afortunadament recuperada). 

Podria escriure un llarg post sobre les vacances que acabo de passar, però hi ha dues raons que m'ho impedeixen: cert sentit del pudor i que on vagi jo a passar una setmaneta d'esbarjo no és pas d'interés general. I no sé jo per quins set sous al ramat que segueix la premsa del cor sí que li sembla interessant el que cony hagi fet Belen Esteban en un creuer, per posar un exemple. I aixó que jo no sóc pas subnormal i segur que podria explicar alguna cosa d'interessant, divertida i/o excitant...

Aquest seguidisme inconscient és un model de conducta pròpia de les ovelles, molt semblant al que va provocar l'atropellament a l'estació de Castelldefels aquesta revetlla.  Se'n diuen i se'n diran moltes aquests dies d'animalades, segurament cada cop més grossa, però que "no nos embauquen"... que aquest cop la culpa no és del "Papa Govern". El problema no és que la passarela superior estigués tancada, ni que "presumptament" el túnel sotsterrani no tingués l'amplada necessària per a que la primera columna de l'exèrcit d'Atila passés en formació, ni que el servei de vigilància comencés el seu torn deu minuts més tard, ni molt menys del conductor de l'Euromed que va fer senyals acústiques i lumíniques per avisar del seu pas. La culpa la té "l'aborregament" del personal. 

Jo mateix he creuat alguna vegada unes vies de tren a Calella, en un tram recte enorme i sempre fixant-me molt en si passava o no un convoi. Però estic conveçut que els primers que van sortir del tren i van creuar també ho van fer, però els van seguir un fotimer de gent seguint el ramat i despreocupant-se de la resta. Ara hi ha qui vol culpabilitzar l'administració i l'empresa. El primer pas per evitar un accident moltes vegades es troba en les nostres mans, no podem demanar a l'Estat que ens faci de pare i de consciència. N'hi ha que es queixen de la vigilància: Han de posar franctiradors a la passarela aèria per evitar que la gent creui les vies? Altres han dit que si les vies són tan perilloses s'haurien de posar impediments per creuar-les: Torno a Calella on hi ha parts de les valles serrades per a poder creuar (Fins i tot al mateix lloc on hi ha passis sotsterranis que sí, poden fer pudor a pixum però són només deu segons). Altres es queixen que el túnel per sortir de l'estació estava tan plé que per aixó van decidir creuar les vies: Què passa, que la platja la tancaven? Que fugien de la justícia? Quina pressa hi ha, pressa per deixar aquest món?


Si tan necessitats estem d'algú que ens marqui el pas, no sé què cony fem votant polítics si el que estem demanant a crits és que en Jordi Moxach i la Coloma siguin els nostres governants... Jau Coloma!!!

Pd. Qui comenci a dir que el futbol també és de borregos i bla,bla,bla... li envio deu punts de mort per demagog. A pixar fora de test, vagi'n a fer-ho a la catenària.

Pd2: M'adhereixo a la campanya de l'1 de juliol. Bona iniciativa.

dissabte, 12 de juny de 2010

Us deixo un encàrrec

M'en vaig de vacances una setmana. Quan torni espero trobar-m'ho tot recollidet i no el desastre de país que tenim ara, d'acord?


Que no m'hagi d'enfadar... Avisats queden.

PD: A mesura que vagin arreglant temes, vagin deixant-ho per escrit en els comentaris.

dijous, 3 de juny de 2010

"La Nostra" em pren el pél i també em pren per imbècil


El divendres 21 estava mirant TV3, quan vaig sentir-me indignat i estafat per la nostra televisió. Uns haurien obert la plantilla del bloc per procedir a una rajada instantània, una píndola d'indignació exprés, però ja saben que jo estic fet d'una altra pasta.

EMPRENYAMENTA

TV3 va emetre "X Men: la Decisió Final". Alguns dirien que ja n'hi ha prou amb aquest fet per queixar-se'n. No hi estic d'acord. No és la millor de la trilogia, però molt millor que altres films del gènere super-heroic, i que per a mi només té un parell de problemes que s'haurien solucionat amb un montatge diferent. Però no faig de crític i vaig al tema. Al final de la cinta, com ja passa amb moltes pel·lícules del gènere o pertanyents a sagues, després dels crèdits hi ha una escena extra. Acostumo a quedar-me al cinema fins al final i no me les acostumo a perdre. Sabent que aixó passaria, frisava per saber com actuaria TV3, que com d'altres televisions es peten els crèdits finals a la brava. I així ho van fer, però la meva ràbia no ve per aquí. Només per aquest motiu m'hauria empipat moderadament i rés més.

INDIGNACIÓ

El desembre de 2009 van emetre per primer cop aquesta pel·lícula i van fer el mateix. Aleshores vaig posar-me en contacte amb un tó conciliador amb el "defensor de l'audiència" de la Corporació, que molt amablement em va respondre donant-me la raó, com poden llegir a continuació:

benvolgut XXXXX,
Moltes gràcies per la teva indicació, del tot pertinent. Hem passat avís al Departament de Continuïtat i a l'equip de Direcció per tal que no es torni a repetir una incidència com aquesta.
Ben cordialment...

Aquí ja veus que realment t'han pres el pél. Que un any després la incidència es torna a repetir. Tot i així, no perdo la paciència ni la compostura i ho torno a provar. El meu missatge és aquest:

Em poso en contacte amb vosaltres per mostrar el meu enuig vers la vostra emissió mutilada de la pel·lícula "X-Men: la decisió final". En aquesta pel·lícula, com en tantes altres avui en dia, després dels crèdits finals hi ha una escena extra. Com que acostumeu, com fan totes les televisions, a tallar els crèdits, doncs els espectadors ens hem quedat sense veure-la. Però no és aquest fet el més greu del cas ni el que m'ha indignat més. Ho és, que en la seva primera emissió vau cometre la mateixa "errada" i em vaig posar en contacte amb vosaltres per a dir-vos-ho. Em vau respondre molt amablement, però ja veig que no ha servit pas de rés. No hi ha cap solució per a quest cas? No és la primera ni la darrera pel·lícula que té aquest tipus d'escenes al final i caldria que us plantegèssiu una solució al respecte. Per no dir que podrieu considerar realment emetre tots els crèdits sense tallar-los, si més no, a les pel·lícules d'estrena emeses en el "Prime Time" nocturn. Gràcies
Mostro la meva indignació, de manera constructiva i informativa i fins i tot em permeto el detall d'obrir un debat. El següent moviment del "defensor" és el que em portarà al següent grau de l'escala de l'odi...

GANES D'ANIHILAR-HO TOT...

Són les que em provoquen la resposta dels senyors de la teletrés:
Gràcies per la seva queixa. M'he interessat pel tema que comenta. [...] segons es pot comprovar en la gravació de seguiment d'emissió no es van emetre els crèdits íntegrament, juntament amb l'escena que hi apareix un cop finalitzat el film. He demanat als responsables de l'emissió quins són els criteris que se segueixen en aquests casos. En general, sempre que els crèdits vagin acompanyats per imatges, escenes o continguts substancials per a la comprensió del film, s'intenten respectar. Quan es tracta de la llista dels qui han intervingut en l'elaboració del film, es respecten els principals i s'intenta tallar de la manera menys brusca possible. Pel que fa a pel·lícules de producció catalana, es procura respectar el crèdits amb integritat com a col·laboració amb la indústria del país. En el cas de la pel·lícula X-Men, els crèdits, retolats sobre fons negre, tenen una durada de més de sis minuts, segons m'informen i he pogut comprovar, temps que des del punt de vista de manteniment d'emissió aconsellava el tall. És cert, com vostè afirma, que passats aquests sis minuts apareix una escena que crea expectativa de cara a una possible nova entrega [...]  L'emissió de les pel·lícules fora del context original pateix uns certs condicionaments com és el cas. El mitjà televisiu acostuma a eliminar els crèdits, i això va generar un debat encara obert sobre si era convenient fer-ho ja que es podia interpretar com una lesió de la integritat de l'obra. El cas és que el context no és el d'una sala de cinema i sis minuts de crèdits, difícilment legibles en la pantalla de televisió, acaben provocant un zàping generalitzat entre un nombrós grup d'espectadors. És comprensible que els programadors optin per eliminar aquesta part del film, tenint en compte, a més, que avui dia la part informativa que aporten es pot trobar fàcilment a la xarxa. Aqustes són algunes de les raons que els programadors televisius al·leguen i cal tenir-les en compte.
Com pot veure no és un tema de blancs o negres, sinó que té la seva complexitat. He demanat als programadors que intentin respectar al màxim els crèdits sempre que hi hagi elements fonamentals per a la comprensió de la història o certament diferencials. En cas contrari cal esperar la comprensió de l'espectador atès el context d'emissió.
Gràcies per la seva aportació. Quedo a la seva disposició.
Cordialment,
Carles Pérez i Jaumira.
Defensor de l'Audiència.
CCMA.

Rás i curt? M'estan dient que m'hi posi fulles. I mirin que sóc una persona comprensiva i que puc entendre les raons que exposen, però en cap cas m'estan donant una alternativa. I aixó em fa pensar que el defensor de l'audiència no és ningú més que el "dret a rebequeria". I per tant, és una despesa inútil més. O un inútil més.


dimarts, 1 de juny de 2010

Crisi blocaire? Jo també.


Un altre que s'hi suma, encara que ja hagin passat tres quarts d'hora del termini:


Quan un va decidir començar aquest bloc, vaig fer-ho com a seguidor d'aquella puixant "Odisfera". Tampoc tenia massa clar cap on em decantaria en obrir el meu propi racó, però si que vaig pensar en abocar la ràbia que les coses de la vida em provocaven. 

No vaig començar amb cap tipus d'aspiració. No esperava ser especialment graciós, punyent, actual ni "brillant". I aixó és alliberador. Molt alliberador. No segueixo l'actualitat al dia i tampoc no estic obligat a haver "d'obrir la boca" quan no em ve de gust o quan no estic massa inspirat ni gaire agut. Però aleshores veus en altres blocs que t'enllacen que "Des del Menyspreu" va baixant cada dia més i més perquè fa dies que no hi escric i l'ego se'n ressenteix.


He dit l'ego, no pas "Lego"

En els inicis del bloc parlava d'unes coses, de ràbia acumulada sobretot al voltant de temes de l'audiovisual. Després he analitzat fins i tot massa exhaustivament alguns temes de l'actualitat informativa, he exhibit la meva pornografia sentimental i he mostrat el meu cantó més demagògic que he etiquetat gustosament dins la campanya "vull ser tertulià".

Però de vegades es té un tema al cap, que t'emprenya, que t'encen i que voldria analitzar llençant-hi tota la meva reserva de menyspreu més profund. Però no acaba de sortir, no trobes les paraules necessàries si a més, ets una mica perepunyeta que no es conforma amb dir el que tothom sense haver buscat una mica la informació que cal. No és un costum que es tingui massa en compte avui en dia, ni tan sols en els mitjans de comunicació. Pensin que des de divendres 21 que vull fer una rajada de l'alçada d'un campanar però he hagut d'esperar a tenir una informació prou rellevant. Espero informar-ne ben aviat.

dilluns, 31 de maig de 2010

Hi ha classes i classes


Avui us parlaré de la discriminació per classe social.

Fa una setmana que a banda de la famosa retallada es debat sobre la pujada d'impostos a les rendes més altes. Una proposta del govern Zapatero que com d'altres, s'anuncien primer i es pensen després. I és que els globus sonda són la principal ocupació del govern dels desgoverns que ara hi ha a Espanya. I és que hi ha algú a la sala que pugui dir com serà aquest nou impost? I a quí realment afectarà? Perquè la xifra no s'ha donat en cap moment (que superi en molt el milió d'euros, diuen) perquè encara no en tenen ni pajolera idea.

A Catalunya, no contents amb tenir un Estatut al Constitucional i unes inversions que es veuran de nou aturades, en lloc de plorar per mamar com fan i faran altres comunitats ens estrenyerem més el cinturó per iniciativa pròpia. La consellera Marina Geli en sentir que la paraula per la que fa anys que mulla la roba interior ronda per l'horitzó, s'hi ha llençat de cap embogida pel frenesí.

El password és "co-pagament", però hi afegeixo "melafo".
No, a la Geli, no.

El co-pagament per a l'assistència sanitària és un assumpte molt més greu del que sembla. Afecta alló que se'n ha dit és imperturbable i inalterable: la sacrosanta Constitució que ens (des)ampara. I no només perquè s'hi parla de la gratuïtat del programa sanitari espanyol, sino perque en la proposta catalana es va molt més enllà. Quina és la paraula que en aquest context acompanya a "Gratuïtat"?


"Universalitat", que se us ha de dir tot!! I de nou "melafo"

A què treu cap lo de la universalitat? Doncs perquè la Consellera de Salut vol que es pagui en proporció als ingressos que tingui l'usuari. Amb tot, resulta que no tots som iguals i que la Constitució no és tan sagrada com ens la volen vendre.

Personalment, trobo que no és una mala idea el co-pagament si es tracta d'un preu simbòlic com pot ser un euro que es puguin estalviar les persones amb pensions no-contributives i els malalts crònics. Pot ser molt útil per a descongestionar les sales d'espera de gent que realment no necessita de la visita al metge i rebre ingressos extres. Del copagament ja en parlaré un altre dia, que segurament tocarà fer-ho. Però fer pagar més a uns que a d'altres em fa pensar en discriminació.

Ara els tocarà als milionaris, però ja poden preveure sense fer ús del pèndul del mag Fèlix que aviat o tard ens tocarà el rebre a la resta en matèria de serveis. 

I han pensat mai en perquè hi ha gent que té més ingressos que d'altres? Que consti que no generalitzo pas. N'hi ha que neixen rics, però també n'hi ha que si tenen un millor sou o feina és perquè abans han invertit temps, diners i esforços en la seva formació o han decidit muntar una empresa en aquest país on ni els estudiants d'empresarials tenen cap intenció de fer-ho. No és pas cap fórmula matemàtica, i jo en seria un exemple: Afortunadament treballo en alló que vaig estudiar però ara visc d'una mísera mitja jornada, vaig muntar una empresa fallida i fa poc que vaig abandonar el meravellós món del falsament anomenat "treballador autònonom". La vida és plena de casos com el meu, i de molt pitjors, però resulta cómode compadir-se per estar mal pagat quan no t'has mullat mai el cul.

I és que vull constatar que l'economia espanyola s'ha fonamentat en un sector on hi ha molta gent amb poca instrucció, on s'ha defraudat molt i que ara engrossen les files de "la classe obrera", mai millor dit.

Quan penso en política i retallades, aquesta és la imatge que em ve al cap:

- Hasta la vista, baby (no, no diu "Sayonara" en l'original)

PD: post no massa meditat escrit a quarts de cinc de la matinada, tornant de la feina. Ja em perdonaran, o no.

dimarts, 25 de maig de 2010

Algú ho havia de dir!!

Mireu l'anunci si és que no ho heu fet abans (que ja seria estrany)


"Con Panrico tendrás el culo tierno como la cara" és un eslogan de merda.

I si no, pregunteu-li a aquest pobre marrec.

si, pero tinc la pell com el culet d'un nadó!
 

divendres, 21 de maig de 2010

Post preventiu i post caducat


Crec que tinc poders extrasensorials. I em temo que demà TV3 em donarà motius per fer una bona rajadeta. (Edit: em refereixo a divendres 21)

Si es confirma la sensació, crec que aprofitaré el meu dó per a fer el bé.

Però no malgastem espai virtual (amb el que costa) per a conjetures estúpides, que aixó no és e-noticies. I ja que potencialment domino tant l'espai-temps, parlarem de coses passades.

La setmana passada Manolo Lama va fer l'imbècil  va mostrar-se un cop més tal i com és. Ja està prou comentat, com les patètiques disculpes, que no excuses o reconeixement d'error, que va fer l'endemà a Cuatro. Però el que ningu no ha dit és el que va passar l'endemà. Manu Carreño també té un comunicat per als espectadors: Els hi dóna les gràcies per les audiències i els agraeix que el dia anterior havien batut el seu propi rècord. Si senyor, amb dos collons. Que no fos, maco que si us van mirar tanta gent era per veure què deia el filldeputa del Lama, o per veure si us mullaveu amb el tema Paco Gonzalez. Aixó és  el més pur cinisme.


Aquests feien més gràcia encara que fossin de Sants (xist!)

dilluns, 17 de maig de 2010

Reflexió gràfica i demagògica (però certa)



Aquesta és la gran conclusió que extreu Jordi Hereu de la consulta sobre el tranvia (no era de la Diagonal, a mi no m'enganyen), que la ciutadania li demana que pensin en la crisi.

Abans de marxar, però, un parell de coses més:

Després de petar-se el primer tinent d'alcalde, crec que el responsable de comunicació i de la imatge municipal no és el candidat idoni per ascendir-lo. Però així són els "caps pensants" de l'Ajuntament de Barcelona.

En Portabella ara es calla com un puta, però la consulta dels pebrots, va ser idea seva...

dijous, 13 de maig de 2010

Estrenem secció: La frase imbècil del dia

Mira que em seria fàcil una bona rajada de les retallades del govern de ZP. Però m'he fixat que darrerament faig uns post antològics (per extensió). Per escriure un totxo com el que el tema requereix, desmuntant punt per punt les propostes del govern sense tenir ni la més remota idea d'economia corro el risc de ser confós amb un Marc Vidal, o un Carles Torrecilla qualsevol o el gurú de l'economia que aquesta setmana es porti i tenir el bloc inundat de Trolls fins la cuina. És per aixó i per la mandra que avui passo del tema i... inauguro nova secció!!!


LA FRASE IMBÈCIL DEL DIA!

"De la meva gestió quedaran les comissaries i no les paraules"  
Barcelona, 13 de maig de 2010.
Joan Saura, Conseller d'Interior i paleta a mitja jornada.


Poden comentar vostés, s'obre la veda i l'acarnissament és permés.

divendres, 7 de maig de 2010

Prèvia eleccions: Can barça

Encara falta més d'un mes (quin gran domini de l'accent diacrític) per a que arribin les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona, del que me'n enorgulleixo ser soci des de 1990.

Des que l'any va començar que em resistia a escriure'n res fins que comencés el procés electoral, però avui ja no ho he pogut resistir.

Crec que l'etapa Laporta ha portat coses positives al club, sobretot si considerem quins són els precedents que hem patit els barcelonistes. Però s'ha transformat en un personatge  de tipus històric, concretament en un tirà. Escollit democràticament amb uns principis basats en la transparència, ha anat enfosquint cada cop més la gestió del club arribant ja a l'esperpèntic nomenament de Johan Cruyff com a president d'honor a dos mesos d'acabar el mandat.

Tinc clar que no votaré Rossell ni Ferrer. Per què? Per ser dos personatges molt sinistres representants del pitjor del laportisme, per molt que li pesi al Sandro que l'inclogui en la categoría.

Sandro Rossell: va ser vicepresident esportiu en els primers anys d'en Laporta. Mèrits? Haver portar Ronaldinho a un club que en aquells moments era un mort vivent. I ja està.
D'altra banda porta un munt d'anys atiant i intoxicant, sense donar massa la cara el seu odi i menyspreu vers al que va ser el seu gran amic. Quí té raó? No ho sé, i no m'importa. No som familia ni tan sols ens coneixem, així que si es maten entre ells és el seu problema.

Però perquè no votaré Rossell? Perquè crec que ser president del barça no és tant important com per merèixer el tipus de joc bruc, subterrani i manipulador que Rossell practica en llocs com el panflet disfressat de diari esportiu "GOL". Si arribar a la cadira de la llotja necessita d'aquest exercici, ni em vull imaginar què farà quan sigui president i no tingui ningú que li pugui parar els peus.

Gairebé són els mateixos motius que em porten a no donar el meu suport a la candidatura de Jaume Ferrer. I és que fins i tot que el president sortint l'hagi hagut de designar com a successor, quant a més no va ser-ne ni la primera opció, és lamentable. I és que Ferrer tenia tot el dret a voler ser president,  però ara és esclau dels pitjors moments del seu cap. Com la infecta campanya mediàtica contra el Grup Godó començada pel mateix Laporta i continuada per imbècils integrals com el cocaïnòman de'n Salvador Sostres a qui li han donat feina a BarçaTV per a que faci aquesta feina destructiva.


El vot no el tinc del tot decidit, però avui s'ha presentat una candidatura que em sembla seriosa. La de Marc Ingla: Va ser directiu al començament i es va fer càrrec de l'àrea esportiva quan Rossell va tocar el dos. Va aguantar fins la moció de censura en un gest perfectament lògic i fins i tot aplaudible que Laporta, en un acte de divinitat (de diva, no de diví) va pendre's com un atac personal. El veig valedor de les millors intencions que van marcar els primers anys de l'era Laporta, també ha participat en la forja del Barça que avui tenim i gaudim i el que és més important, i que sempre he defensat (fins i tot crec que ho he escrit per aquí): que és necesari petar-se Joan Oliver, el tèrbol director general del club. Aquest tenebrós personatge de sou sobredimensionat és el braç executiu i executor del pitjor del laportisme. No m'agrada però, que Godall estigui en el projecte amb el seu numeret d'ara el president m'estima, ara no. El nou president hauria de tancar la ferida i no sé si Godall estarà per aquesta feina.



Salvat? Potser té alguna cosa a explicar que sigui positiva... però ve avalat per Minguella. Collons, si en Cruyff era un personatge maquiavèlic rera el laportisme, no m'imagino com serà un president que té com a ideòleg l'exrepresentant de jugadors i bocamoll professional. El seu nom no s'escriurà a les enciclopèdies (l'acudit era fàcil, ho sé)

Els altres, si passen de precandidats ja en faré un anàlisi més acurat. I és que fins i tot jo puc ser pre-candidat. No podria superar el tràmit mai de la vida, però...

Aviso que no em caso amb ningú i que el meu vot no està decidit, ni molt menys. S'accepten ofertes.

PD: ara estava escoltant el "Tu Diràs" de Rac1, i Ingla ha evitat caure en l'insult a Laporta després que en Joan Maria Pou l'hagi intentat fer caure-hi. Aixó és elegància.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Rectificació, indignació i reflexió

Com que fa dies que no escric res per aquí tot i tenir assumptes per analitzar, avui fem un tres per u. I les tres són de franc. Diguin vostés a quin supermercat es trobaran una oferta similar.

- quina oferta més estranya: 3X1= 0 €?
- Yokesé, que soi de letrahs puras. Tiene targeta kliente to wapah?

1.Rectificació

La setmana passada vaig parlar-vos de l'esglèsia catòlica i dels atacs rebuts per part d'alguns mitjans de comunicació. Sincerament, no vaig enfocar gaire bé el tema i no se'm cauen els anells en reconeixer-ho. Havia pensat fer un post recopilatori de totes les estupideses que destacats membres de l'esglèsia han dit en les darreres setmanes sobre els casos de peidofilia que han sortit a la llum. Han estat moltes, i semblava una competició de a veure qui la deia més i més grossa. Sembla que la jerarquía eclesiàstica ara està començant a tombar de rumb sobre l'assumppte i fins i tot Monsenyor Bronco Pamela ha dit que portarà els casos a la justícia. Que ben pensat, tampoc no té molt de mèrit dir que actuaràs ddins de la legalitat vigent, com hem de fer tots.

El que sí que vull expressar és que evidentment ni els cristians ni l'esglèsia poden prendre's tota crítica a les accions criminals d'alguns dels seus membres com si d'un atac personal es tractés a les seves creences. Però al mateix temps no és de rebut atacar personalment la fé d'algunes persones pel que facin alguns individus, de la mateixa manera que ningú ataca la carrera de magisteri per molt que hi hagi casos de pederastia en el professorat.

2.Indignació

La Consellera de Treball Mar Serna ha presentat al Parlament una memòria anual dels accidents laborals enfocada en els aspectes econòmics del tema. Vaja, que ara sabem què han costat el passat 2009 els accidents laborals. Ens hem de felicitar perquè ha baixat el nombre de morts, però ai las! Quina putada, que els accidents han estat més cars els del 2009 que no pas els del 2008. Mira que som malparits de fer-nos mal i que ens hagin de curar, indemnitzar i ja en el despropòsit total que ens hagin de pagar una pensió indefinida.

Potser si que al Parlament s'han de passar tot tipus de comptes, però és molt truculent desglossar aquestes xifres no només en despeses mèdiques (Holaaaa, Seguretat Social gratuïta i universal, recordeu?) sino també en pèrdues d'ingressos i de producció.

Però el que és més indignant és que compari totes aquestes despeses, valorades en 543 milions d'euros, amb la de les possibles destinacions que haurien pogut tenir afirmant, per exemple, que s'haurien pogut fer 136 escoles donant places a 61000 alumnes. Mira que hi ha gent filladeputa que es talla un dit o la mà per tal que el seu fill continui anant a barracons en lloc d'una classe com Dèu mana. Que se'ls ha d'endurir des de petits, caguncony!!

No entenc el perquè d'aquest enfoc sobre aquest problema, i més encara quan al meu parer la Consellera infla les xifres incloent-hi els atacs de cor i els accidents neurològics dins la categoria de malaties professionals a les que vincula a l'estress. I al colesterol, i a la genètica, i al consum de substàncies perjudicials per la salut (ay no, que només es mamen els guiris en aquest pais, i no som el principal pais consumidor de coca d'Europa...)

3.Reflexió

No penso abundar, de moment, en el tema Estatut. Cada cop estic més convençut que no tenim encaix en Espanya i aixó ja no té solució. Plantegem-nos per un moment que Catalunya definitivament decideix fer un pas en ferm cap a l'autodeterminació.

I ara els plantejaré un dels pitjors escenaris: Si alguns dels acuarteraments que tenim al territori o el gruix de l'exèrcit espanyol provés de sufocar el procés d'independència de Catalunya, quants de vostés estarien disposats a defensar-se agafant les armes? Que quedi clar que no parlo EN CAP CAS d'una acció armada DE CAP TIPUS per part del poble català per aconseguir la independència, sino de la reacció que s'hauria de prendre en cas d'una presència armada de l'exèrcit espanyol.

Que Dèu ens agafi confessats i amb els comptes llestos per si la Consellera ens passa la factura.