Qui vulgui TV3, que la pagui

Tot el cap de setmana que vinc llegint i escoltant  arreu la indignació que suposa l'apagada de les emissions de TV3 al País Valencià. Doncs no sé si serà el meu esperit una mica "pacontràries" però no combrego amb el que sembla és l'opinió majoritària.

TV3 és un instrument molt útil per a la normalitat no només del país sino de la llengua. Conceptualment als catalans ens posa "berracos", plens d'aquest orgull molt característic nostre i que no ens allunya massa del xovinisme francés que ens fa babejar quan veiem els anuncis d'Estrella Damm, per exemple. Aixó quan no estem massa ocupats amb l'auto-odi, també molt nostre, és clar...

Com els deia malgrat ser crítics amb TV3 quan convé, n'estem orgullosos. Potser per aixó ho volem compartir amb els nostres cosins valencians. Però la Corporació costa molts calers i n'estic segur que podria ser molt més sostenible econòmicament. Al capdevall, si hi ha televisions privades serà que és negoci, no? Doncs com ja els dic en l'enunciat, si els valencians volen veure TV3, que la paguin ells també. Si volen escoltar les transmissions de la Champions en català, que com ja vaig escriure fa uns dies tant ens costarà, que s'escurin la butxaca.

La Corporació desaprofita l'ocasió de negoci que Camps els ha obert. Actualment,  la senyal internacional de TV3 es pot veure a través de la plataforma Digital+. Si com estem veient hi ha un nínxol d'espectadors tan gran al País Valencià pendents dels diferents mitjans de la Corporació, doncs podrien entrar a Digital+ amb tots els seus canals (esfereïdors els testimonis de pares que demanaven que els seus fills veièssin el Super 3) i treure`n una altra font d'ingressos. Sense la censura de Camps, no seria possible. Moltes gràcies.

Per aixó , engego aquesta contra-campanya. I als que no els agradi, que vagin a votar quan toqui i que no torni a tenir majoria absoluta aquest impresentable.

I ara, que?

No hi he pogut anar, ja ho sabeu, avui treballava. El que no sabia jo és que em passaria la tarda de braços creuats. Pensant en positiu, de la meva jornada laboral, més del 70 % no he fotut rés. Podriem dir que avui m'han pagat per anar a fumar a la feina. Només hauria faltat que el tabac també l'haguessin posat ells.

De totes maneres, la manifestació l'he seguida. Però vull coneixer les vostres impressions. Hi heu anat? Què us ha semblat?

La pregunta que alguns es feien és: "i dilluns, què?" . Què passarà dilluns? Per què sembla que ho hem de deixar en mans dels polítics? Avui els hem donat una lliço molt valuosa: que el poble es mou quan toca i que es posa per davant dels seus conflictes caciquils (a més de manera literal: després de tanta murga amb l'encapçalament de la manifestació, el poble s'ho ha passat pel folre dels ous) Crec que l'encàrrec que els hem enviat és força clar i contundent, però tinc la sensació que pensem que nosaltres com a societat ja hem fet el que ens tocava i que ara el problema és seu.

- YA-TÁ! Jo ja he complert amb la meva part!

No senyors. Ens hem de seguir movent. I no cal esperar a dilluns. Ara, cal decidir les properes passes a donar.

Munteu-la ben grossa!

Avui no podré anar a la manifestació. Em dol, perquè no em sabria gens de greu fotre-li una empenta al President de la Generalitat per posar-m'hi al capdavant, mentre li engego "Si a tu et fa cosa, ja m'hi poso jo, cony de titafreda!!"

Ara que hi ha excuses molt pitjors i mesquines que guanyar-se el pa per a no anar-hi.

"Un dissabte de Juliol, a les 6 de la tarda!" és com comença la frase un filldeputa per exclamar-se que si no fos per aquesta salvetat temporal hi anirien amb molt de gust.

Què collons has de fer un dissabte entrada la tarda que t'impedeixi manifestar-te en contra dels qui et trepitjen per viure a Catalunya? I és que siguis independentista o no, el TC t'ha tret drets que ja tenies i que altres autonomies gaudeixen, algunes d'elles després d'haver copiat fil-per-randa el nostre Estatut.

- Anar a fer un té a una terrasseta ...
- Anar a fer un Mojito a una terrasseta ...
- Fer el merdes en una terrasseta, en general ...
- Recuperar-me de la enculada que em va fer el poni ahir la nit, que avui m'hi torno a posar ...

Que cadascú faci el que li sembli, però ATENCIÓ, que jo em reservo el dret a fotre una patada al gec a tota persona que en els propers mesos es posi Catalunya i la independència del país a la boca i al mateix temps tracti de justificar amb excuses ridícules que no va anar a la manifestació. Aviso.

Tranquils, que tinc un pla.

Ja n'hi ha prou. Prou excuses, prou de mariconades. Ha arribat l'hora.

Catalunya no ha d'acatar cap resolució que se salta "a la torera" el que el Parlament i el poble havien decidit pel seu futur. Pero què és el que cal  fer ara?

Jo també tinc un pla.

La fulla de ruta és ben fàcil. Un cop fetes les eleccions al Parlament de Catalunya, el President entrant ha de proclamar la República Catalana (ni federada ni associada ni polles). Que no es deixin entabanar amb lo de la "indisolubilidad de España", no tinguin por. És una amenaça buida de contingut. Mai no podrien defensar aquesta Unitat per la força de les armes. Europa no ho permetria ni tampoc les arques de l'Estat podrien suportar una acció bèlica, per molt que no tinguem amb què defensar-nos. 

I quin seria el partit polític que s'atreviria a fer-ho? La veritat és que no és important i que podem votar Laporta mateix o al primer txitxarel·lo que tingui ganes de fer aquest pas definitiu cap a l'Estat propi. Si els hi fa por pensar en aquestes alternatives exòtiques a l'stablishment polític català, el que cal és fer arribar aquest missatge als que ara xuclen de la mamella sobre què és el que volem. 

Només ens falta el boig que faci el primer pas, que la resta ja els donarem nosaltres i ben probablement contarem amb la complicitat europea, encara que sigui per evitar una nova catàstrofe econòmica per part espanyola. I s'hi mullarien, que no som com les ex-repúbliques soviètiques amb més cabres que garrulos, i Espanya no té el poder econòmic i energètic de Rússia per fer el xantatge pertinent a l'ONU.

I si fem una manifestació, que sigui salvatge. Com les dels merdes d'antiglobalització sobre els qui espero abocar el meu menyspreu supurant ben aviat. Si hem de fer-ho, que sigui una cosa èpica com les d'abans i no el titafredisme costumista actual que ja vaig denunciar aquí.

I a veure si Bardems, AnaBelens&VictorManuels i altres esquerranosos espanyols s'hi apunten... Encara que ja estaria content de veure els esquerranosos catalans.

Rectificació, indignació i reflexió

Com que fa dies que no escric res per aquí tot i tenir assumptes per analitzar, avui fem un tres per u. I les tres són de franc. Diguin vostés a quin supermercat es trobaran una oferta similar.

- quina oferta més estranya: 3X1= 0 €?

- Yokesé, que soi de letrahs puras. Tiene targeta kliente to wapah?

1.Rectificació

La setmana passada vaig parlar-vos de l'esglèsia catòlica i dels atacs rebuts per part d'alguns mitjans de comunicació. Sincerament, no vaig enfocar gaire bé el tema i no se'm cauen els anells en reconeixer-ho. Havia pensat fer un post recopilatori de totes les estupideses que destacats membres de l'esglèsia han dit en les darreres setmanes sobre els casos de peidofilia que han sortit a la llum. Han estat moltes, i semblava una competició de a veure qui la deia més i més grossa. Sembla que la jerarquía eclesiàstica ara està començant a tombar de rumb sobre l'assumppte i fins i tot Monsenyor Bronco Pamela ha dit que portarà els casos a la justícia. Que ben pensat, tampoc no té molt de mèrit dir que actuaràs ddins de la legalitat vigent, com hem de fer tots.

El que sí que vull expressar és que evidentment ni els cristians ni l'esglèsia poden prendre's tota crítica a les accions criminals d'alguns dels seus membres com si d'un atac personal es tractés a les seves creences. Però al mateix temps no és de rebut atacar personalment la fé d'algunes persones pel que facin alguns individus, de la mateixa manera que ningú ataca la carrera de magisteri per molt que hi hagi casos de pederastia en el professorat.

2.Indignació

La Consellera de Treball Mar Serna ha presentat al Parlament una memòria anual dels accidents laborals enfocada en els aspectes econòmics del tema. Vaja, que ara sabem què han costat el passat 2009 els accidents laborals. Ens hem de felicitar perquè ha baixat el nombre de morts, però ai las! Quina putada, que els accidents han estat més cars els del 2009 que no pas els del 2008. Mira que som malparits de fer-nos mal i que ens hagin de curar, indemnitzar i ja en el despropòsit total que ens hagin de pagar una pensió indefinida.

Potser si que al Parlament s'han de passar tot tipus de comptes, però és molt truculent desglossar aquestes xifres no només en despeses mèdiques (Holaaaa, Seguretat Social gratuïta i universal, recordeu?) sino també en pèrdues d'ingressos i de producció.

Però el que és més indignant és que compari totes aquestes despeses, valorades en 543 milions d'euros, amb la de les possibles destinacions que haurien pogut tenir afirmant, per exemple, que s'haurien pogut fer 136 escoles donant places a 61000 alumnes. Mira que hi ha gent filladeputa que es talla un dit o la mà per tal que el seu fill continui anant a barracons en lloc d'una classe com Dèu mana. Que se'ls ha d'endurir des de petits, caguncony!!

No entenc el perquè d'aquest enfoc sobre aquest problema, i més encara quan al meu parer la Consellera infla les xifres incloent-hi els atacs de cor i els accidents neurològics dins la categoria de malaties professionals a les que vincula a l'estress. I al colesterol, i a la genètica, i al consum de substàncies perjudicials per la salut (ay no, que només es mamen els guiris en aquest pais, i no som el principal pais consumidor de coca d'Europa...)

3.Reflexió

No penso abundar, de moment, en el tema Estatut. Cada cop estic més convençut que no tenim encaix en Espanya i aixó ja no té solució. Plantegem-nos per un moment que Catalunya definitivament decideix fer un pas en ferm cap a l'autodeterminació.

I ara els plantejaré un dels pitjors escenaris: Si alguns dels acuarteraments que tenim al territori o el gruix de l'exèrcit espanyol provés de sufocar el procés d'independència de Catalunya, quants de vostés estarien disposats a defensar-se agafant les armes? Que quedi clar que no parlo EN CAP CAS d'una acció armada DE CAP TIPUS per part del poble català per aconseguir la independència, sino de la reacció que s'hauria de prendre en cas d'una presència armada de l'exèrcit espanyol.

Que Dèu ens agafi confessats i amb els comptes llestos per si la Consellera ens passa la factura.

Alcaldes, la culpa és vostra

La inseguretat ciutadana és una de les majors preocupacions de la nostra societat segons les darreres enquestes. Una sensació que ha anat creixent en els darrers dies i dels que pocs se'n salven. Ni servidor, que ja ha canviat algun dels seus costums.

Ara, alguns alcaldes catalans demanen que es despleguin més Mossos d'Esquadra al territori. Per començar, jo estic d'acord parcialment amb aquesta afirmació. Crec que una major presència policial als carrers pot ser positiva, com a mètode dissuasiu i efectiu en la posterior detenció. Però el que amaguen aquests alcaldes és un fet molt greu que intenten descarregar sobre altres administracions.

El pla de desplegament dels Mossos d'Esquadra en les diferents demarcacions catalanes tenia uns terminis molt clars, amb la intenció de poder crear una fornada suficient tant en nombre com en nivell. Un cos del que ens en hauríem sentit orgullosos, si tot s'hagués fet com cal.

Les primeres passes donades van ser molt positives i aquest optimisme desfermat va fer que s'avancessin els plans en les successives circumscripcions. A més, el bon sou que s'oferia va crear un efecte crida molt interessant, complementat amb l'arrodoniment de Guardies Civils que es passarien al nou cos, amb menys èxit de l'esperat.

Però el drama ve a partir del 2006. S'acosten eleccions municipals i els alcaldes aprofiten qualsevol excusa per esgarrapar vots i simpaties ciutadanes. Aquests alcaldes, pensant en el curt termini van esgarrar-ho tot. Com? Molt fàcil. Cada cop que la consellera (la Tura, en aquest cas) es reunia amb un alcalde o amb les diverses "meses de seguretat" s'acabava amb el mateix compromís, avançar entre sis mesos i un any el desplegament en el determinat lloc. I de reunions n'hi van haver moltes... Per tant, d'aquesta culpa també en dono part a la Consellera d'Interior responsable de portar a terme l'arribada dels Mossos, que per treure's del damunt les mosques colloneres va donar sempre la mateixa solució com a resposta a les seves interessades demandes.

I com t'ho fas per avançar els terminis? Intentant arribar a la dotació necessària per la via ràpida fent molt més laxes els requisits per entrar-hi, descuidant la formació i segons el que m'han arribat a explicar, manegant alguns exàmens. Una autèntica tupinada.

I ara alcaldes, què voleu? Que "papa Generalitat" us salvin la vida les eleccions? Doncs tranquils, que venen al rescat.  Barcelona i Salt ja poden estar tranquil·les. El president de l'Associació Catalana de Municipis no ha trigat a demanar el mateix.

I pel problemà logístic, cap problema. En Saura té a punt la cadena de muntatge per ensamblar nous agents.

- Amb aquest dit pitjaré el botó!

Per primera vegada en Saura no té la culpa, ves per on...

PD (totalment fora de tema): Fa pocs minuts acabo de veure com el filldeputa d'en Pablo Motos simulava tallar una serp viva per la meitat amb unes tisores. Visca l'espectacle per tota la familia, si senyor.

Catalans descafeïnats

Els catalans estem perdent una de les nostres més grans tradicions. No parlo de la perpètua crisi de la sardana, ni de tantes altres manifestacions folclòriques d'aquest país, sino de ...Cremar monestirs

En aquest racó de la península ibèrica, quan el poder abusava de nosaltres, quan pensàvem que ja n'hi havia prou, que ja en teniem els ous ben plens, sortiem com una turba perseguint el monstre d'en Frankenstein i quan trobàvem un edifici religiós (monestir, convent, esglèsia...) li fotiem foc i passàvem pel ganivet a qui ens hi trovèssim.

No estic demanant que ens carreguem cap religiós, no són tan poderosos com abans, tampoc no cal pelar cap políttic, però ja n'hi ha prou d'amariconar-se amb les protestes. Aquesta setmana es publicava que a la ciutat de Barcelona al llarg del 2009 s'havien fet unes 700 manifestacions. Us repto a que em digueu més de deu coses que hagin canviat després de la protesta.

És com el cas d'aquests cooperants que volien anar a Gaza i la policia egipcia els hi ho va impedir. Què van fer? Una d'elles va començar una vaga de fam. Òstia quina dóna més sacrificada!! Quin exemple d'heroicitat!! Els que hagin pensat aixó, no sé ben bé què hi fan aquí. 

De què cony serveix una vaga de fam? Per sensibilitzar la població? Jo crec que aquests gestos serveixen per predicar als conversos, i no crec que sumin adeptes a la causa. El cas de la jubilada que va començar la vaga de fam, la van fer tornar a Barcelona i de seguida la seva capelleta ja va dir que quan ella no pugués continuar li prendrien el relleu. 

Ah! I es que aquí està la trampa! La vaga té data de caducitat! El mateix dia que van acabar els bombardejos israelians a Gaza. Quina mena de vaga és aquesta que no té per finalitat qua canvii la ignonímia contra la que protestes? És la nova modalitat dels multicultis, la "vaga commemorativa". De nou, la societat del segle XXI protesta de cara a la galeria.

Com també ho és aquest blog i altres que consulto. Estem disposats a fer alguna cosa que realment pretengui que aquesta societat que no ens agrada canvii?  Movem-nos, cony!! Però la veritat és que no sé quina pot ser l'equivalència no violenta al cremar convents d'abans, que vist com estem ara, tampoc ens ha servit de gaire.

Telonejant el post nadalenc: Aigua al vi (II)

Del Nadal ja parlaré més endevant, però hi ha una cosa que he de treure del pap. Potser és a destemps, però mira, un té temps quan pot, no quan vol.

- El público tambien tiene su calidad, pero los que no han venido,

utomáticamente són unos hijos de puto.

Estic d'acord amb Johan Cruyff. El Camp Nou hauria d'haver estat ple. És més, jo hauria afegit que els que van preferir mirar-ho per la tele, són uns fillsdeputa. Que sí, que també calia un respecte per als 53000 espectadors que van mig omplir el Camp Nou i que omplirien tots els camps de la primera divisió (Ay, que ara es diu lliga BBVA), exceptuant també el Bernabeu. Per descomptat, a cals pericos més de 10.000 persones quedarien al carrer. Però tornant a les paraules del mestre, tornem a preferir els gestos de cara a la galeria que tant han destrempat l'afició que la sinceritat per dolorosa que sigui.

I acabant, un pal a l'organització que ningú no ha destacat. Per a mi, va faltar un homenatge per al jugador de Sant Boi que sens dubte hauria estat convocat pel partit, Dani Jarque. El problema és que a banda del seleccionador, no hi ha ningú amb el cap clar dins la direcció de la Federació.

Bones Festes, fillsdeputa!