S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 25 de desembre de 2009

Telonejant el post nadalenc: Aigua al vi (II)

Del Nadal ja parlaré més endevant, però hi ha una cosa que he de treure del pap. Potser és a destemps, però mira, un té temps quan pot, no quan vol.
- El público tambien tiene su calidad, pero los que no han venido,
utomáticamente són unos hijos de puto.

Estic d'acord amb Johan Cruyff. El Camp Nou hauria d'haver estat ple. És més, jo hauria afegit que els que van preferir mirar-ho per la tele, són uns fillsdeputa. Que sí, que també calia un respecte per als 53000 espectadors que van mig omplir el Camp Nou i que omplirien tots els camps de la primera divisió (Ay, que ara es diu lliga BBVA), exceptuant també el Bernabeu. Per descomptat, a cals pericos més de 10.000 persones quedarien al carrer. Però tornant a les paraules del mestre, tornem a preferir els gestos de cara a la galeria que tant han destrempat l'afició que la sinceritat per dolorosa que sigui.

I acabant, un pal a l'organització que ningú no ha destacat. Per a mi, va faltar un homenatge per al jugador de Sant Boi que sens dubte hauria estat convocat pel partit, Dani Jarque. El problema és que a banda del seleccionador, no hi ha ningú amb el cap clar dins la direcció de la Federació.

Bones Festes, fillsdeputa!

diumenge, 20 de desembre de 2009

Aigua al vi

El Barça de Guardiola serà un que farà època.
Sens dubte és el millor Barça de la història.
Potser tingui finalment el reconeixement internacional de ser ja no el millor club del segle passat, sino el millor club de tota la història per palmarés, filosofía, trajectòria, estima...

Amb la victòria d'ahir, s'instaura un rècord dificilment igualable i pràcticament insuperable, pero...


NO HEM GUANYAT TOTS ELS TÍTOLS QUE HEM DISPUTAT!!



- què dius ara, Anthony?


I la Copa Catalunya?
Aquesta la vam deixar passar jugant una semifinal pensosa plena de nanos del juvenil a St Carles de la Ràpita.



Però tranquils, amants de l'estadística, es va jugar a l'octubre del 2008. 
Si la Federació Catalana no anes fent invents any si, any també, ja s'hagués jugat i guanyat. Vinga Pep, que tu pots. I l'Espanyol ja té motiu per viure, intentar fer el set de set.

divendres, 18 de desembre de 2009

El post de la setmana

Com que s'acumulen els temes, resumint els esdeveniments (odio els que diuen aconteixement, o pitjor encara, event) dels darrers dies:

Veni, Vidi ... i signi?

Ja tinc l'exemplar de "Jesucrist era marica" signat pel gran Guionista Brillant. Ara no sé amb que forrar-lo per no tenir problemes al transport públic.


 Si, el meu mòbil fa una merda de fotos
 
Lliga anti-Cirurgia

Un italià contrari a la cirurgia estètica ha honrat el president de la seva república tornant-li la dignitat. Per fi, Berlusconi sembla de l'edat que té. Tot gràcies a que li faltin les dents. No descartin que Il Cavaliere aprofiti per perfeccionar la seva tècnica menjant figues verdes.



Un tio dur com Berlusconi, segur que es farà unes fundes amb el Souvenir

Belen Esteban, pots estar tranquila, que al paio aquest no el trobaran fins que es reemprenguin les prospeccions arqueològiques a  Pompeia.


Matrimonis catòdics

No, no va de quins periodistes carden entre ells. Que segur que són molts, que ja se sap el ques es diu de la gent de la faràndula... ah, que els periodistes NO són de la faràndula? No serà en aquest estat...

Però al que anava... Antena 3 i la Sexta es fusionen. També ho farà TeleCinco i Cuatro. Llàstima, m'han espatllat un acudit GENIAL. Tant és, el poso igual.


 con un seis y con un cuatro, aquí tienes tu retrato

dimarts, 8 de desembre de 2009

Tots som iguals.... Taxi!!


Aprofitant que ahir m’acusaven de masclista en els comentaris, m’hi torno.
 
Taxis roses. La nova collonada feminista.

Pels qui no sapigueu de què va aixó, us ho explico. A Barcelona començaran a entrar en servei taxis conduïts per a dones i que només agafaran passatgers del seu mateix sexe. Aquesta iniciativa va sorgir a Londres i que després ha estat copiat a per exemple Nova York. I tot plegat per resoldre un problema de seguretat que patien les dones que necessitaven d’aquest servei en franges nocturnes on hi ha menys nombre de taxis circulant. Un problema que, atenció, es reduïa a robatoris i violacions que patien aquestes dones a mans de conductors de taxis il·legals. Coi, que et fots sortint d’una discoteca (amb el que implica en horari, estat etílic i factor meuca) dins un cotxe d’un paio sense llicència ni taxímetre de matinada. L’equivalent urbanita de fer dit a un camioner un kilòmetre abans d’arribar a un puticlub.

L’adaptadora local de la idea, reconeix que no és una situació que es doni a les nostres terres. Vaja, que tampoc caldria portar-ho a terme. Però ens surt amb que “el servei serviria també per aquelles dones víctimes de la violència masclista i que se senten més segures amb un cotxe conduït per una dona.”  Genial.

És a dir, que ben aviat es posarà en funcionament un servei públic que marginarà a certs elements de la societat. En concret els que ostenten un parell de cromosomes XY. No havíem quedat que érem iguals? On queda la presumpció d’innocència? Vinga, reconec que portant-ho a l’extrem, si una dona víctima d’una agressió necessita aquest tipus de tranquil·litat, pot fer-ne ús. Però segur que si trucava a l’emissora de taxis i demanava una taxista li portarien sense tanta cerimònia.

La idea prosperarà però no passarà com les altres ciutats on el servei és implantat. No, no aniran els taxis pintats de rosa. Seguiran sent negres i grocs i senzillament portaran un distintiu d’aquest color. Creieu que aquestes ments benpensants d’esquerres contemplaran el dret a demanar que em porti un taxista no estranger?  Segur que si...

 Distintius Rosa per a taxis femenins, com haurien de ser els d’altres col·lectius del taxi?


-         Taxistes que escoltin la cope
-         Taxistes bakales
-         Taxistes que et donen la tabarra
-         Taxistes que t’estafen
-         Taxistes lents
-         Taxistes kamikazes

Però si us hi fixeu, tots aquests trets també els poden complir les conductores del taxi rosa.Jo vull un distintiu especial per als taxistes com els d'abans que es coneguin els carrers i no vagin mirant el puto GPS.



-Donde le llevo, jefe?

Últim apunt. Dels 14000 taxistes que operen normalment a Barcelona, unes 700 són dones, col·lectiu beneficiat amb aquest nou servei, que podrà gaudir d’una exclusivitat que es passa per la bossa escrotal la lliure competència.


divendres, 4 de desembre de 2009

Nostàlgia i odi (ex-nòvies 1)

Recordar ex nòvies o rollets passats és beneficiós, sobretot perquè dona per a palla. Rememores aquells moments del despertar sexual i ho sublimes tot amb els anys passats reescrivint la fantasia al teu propi gust. Però amb els Facebooks i aquestes galindaines pot ser un suplici.


I és que entre sopar d’antics alumnes (que dóna per a tema però m’ espero que al proper al que m’hi convidin hi hagi una llista de més de 12 persones confirmades i que a mi em vagi bé per poder treure conclusions) i cops d’ulls a perfils i fotos, es reparteixen tot tipus de sorts en el sector femení. I és que desenganyem-nos, els mascles quan arribem a la trentena, o estem més o menys iguals o pitjor.

Com que no estic descobrint rés que no sapigueu ja, vaig una mica més al gra:

 
Foto mostra (forània, of course) amb una mica de tot. Orcos de Mordor, alguna
francament  beneficiable  i la lesbiana que no hi pot faltar en totes les salses

Com estan ara les que vaig o hauria volgut beneficiar-me?
La gran majoria es mantenen força bé i em recorre una gran admiració per la justícia poètica que s’ha encarregat de les que em van fer patir per raons diverses i les ha convertit en infra-èssers. Però hi ha un cas que em té els collons ben inflats i no pas d’amor contingut.

Vam ser companys de pupitre una bona temporada. Xerràvem de manera amistosa d’un munt de coses. No m’hi havia fixat massa en ella com a objectiu carnal per la roba carrinclona que portava habitualment. Fins que un dia me la vaig trobar en una discoteca amb indumentària força diferent. De les amples bruses (si,si, bruses de iaia) que portava freqüentment, vaig passar a contemplar-la amb una samarreta més arrapada que la pròpia epidermis, mostrant tot allò que intentava dissimular en aquella escola concertada i religiosa. A més, lo collonut era que l’única competència testosterònica la tenia fora de les parets de l’ institut, pel que sortia amb un gran avantatge sobre els galifardeus que intentaven portar-la a un raconet fosc els caps de setmana.

Jo no m’hi llençava però ella sabia llegir entre línies i sense proposar-nos-ho ens vam acabar embolicant en dues de les situacions més morboses que he viscut mai en la vida. Però ai las! La consciència! El puto pepito grillo que em va recordar que jo tenia una relació extramurs i vaig tallar la situació d’arrel... En efecte, algú, sobretot ella, podria pensar que la vaig tractar com un tros de carn. Però en la meva defensa diré que si més no, no ho vaig explicar a ningú.

I ara arriba l’odi.

Setmanes després va iniciar una relació amb un company de curs i tal dia farà 14 anys. Aquesta setmana he trobat el seu perfil a Facebook i una foto que m’havia passat desapercebuda d’un sopar d’ex-alumnes al que no hi vaig anar. Els ous em van caure al terra. S’ha abandonat “como se abandonan los zapatos viejos” que diria el Sabina. I el seu marit és aquell que es va acabar el plat que vaig deixar a mitges.

Com pot permetre aquest cretí que aquell tros de femella sigui ara aquest tros de carns abundants des d’un punt de vista no-sexual? Encara que sigui per egoisme, i pel teu propi gaudi, no ho pots permetre, home! Que ets el puto Botero, o què?


- Cariño, esta vez la lluvia en lugar de dorada, la dejo en bronce, que hay crisis

Aquest filldeputa es mereix que s’aprimi i li acabin birlant la dona davant els nassos. I res no li garanteix que quan això passi no acabi sent servidor. Ara mateix no m’ho penso pas proposar però sé que, amb absoluta modèstia per part meva, aquelles brases les puc encendre en un tres i no-res encara que esclati en flames el seu propi matrimoni. GILIPOLLES!!

dimecres, 2 de desembre de 2009

La nostra, contesta.

Fa més d'una setmana que vaig enviar una carta elèctrica a totes les putes cadenes de televisió espanyoles per intentar que em donèssin les dades d'audiència de dues dates determinades. Ho vaig fer amb l'excusa de ser un estudiant de Ciències de la Comunicació que les necessitava per fer un treball de merda. En realitat les volia pel blog. Volia saber què collons mira la gent en un horari determinat. Volia saber què cony mirava el 92% de gent que a les dues de la matinada es troba davant la tele i no mira "True Blood", per exemple.

Doncs rés, ni una sola televisió de les espanyes m'ha respost, a excepció de TV3. Serà aquest el tret diferencial?

Benvolgut XXXXXX,

Les audiències no estan disponibles per al públic. Les medicions audiomètriques no les fem nosaltres, sinó l'empresa Sofres AM, que ens subministra les dades a través de pagament. Sofres n'és, doncs, la propietària, i per tant no les subministra al públic i de franc. Ens sap greu.

Ben cordialment,

Televisió de Catalunya
Atenció a l'Audiència


Me'n he sortit amb la meva? No. Ho comprenc en certa manera, però no m'acaba de fer el pes la resposta, perquè és falsa. Tv3 com la resta de televisions filtren les dades als mitjans quan els convé. D'on collons surten sino les que apareixen en premsa o en la infinitat de blogs que parlen de notícies del món catòdic? Sobretot perque en aquests mitjans difusors el que maneguen són xifres molt generals i no pas detallades com les que necessitava, si ells paguèssin a SOFRES, publicarien fins l'últim punt i coma.

Tot i l'enrabiada, si més no són els únics que m'han fet cas. I no és la primera vegada que m'adreço al defensor de l'espectador de TV3. L'altra cop va ser protestant perque en l'emissió de la pel·lícula X-Men 3 s'havien petat una escena que hi havia rera els crèdits per la puta mania de que en quan apareixen dues línies de lletres, talla i a publicitat. Si m'han fet realment cas, no crec que ho arribi a comprovar perquè no me la tornaré a mirar.

I aixó explica perquè fa una setmana que no actualitzo el blog dels collons.


PD: I pel sopar de l'empresa, rés destacable... quan no sigui el nou (espero, l'any vinent) ja podré remenar més el cistell de les cireres. Ni violentes borratxeres, ni ningú va acabar a mar (pel que sé), i aquest cop tampoc vaig mullar.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Next Coming

Mireu, em falta temps i unes dades (des de quan es necessiten dades a Internet per despotricar i supurar odi?) per acabar el proper post d'aquest humil racó de la xarxa. I no, encara no m'atreveixo a intentar postularme com a membre de l'odisfera... em falten osques a la culata.

Però en rigurosa exclusiva mundial us anuncio que ben aviat tractaré de El que miren els altres i n'estic convençut que en set dies, vuit a molt estirar, tindré material per parlar de Sopars d'empresa.

I vinga, per què no dir-ho:
-Senyoreta... no he penjat cap post perquè el gat s'ha menjat el ratolí...

divendres, 13 de novembre de 2009

La brometa fàcil


El món de l’humor no és fàcil. Ho sé. Ho he intentat en diverses ocasions i pel que es veu, i fixant-me en la meva actual situació laboral, no sóc prou bo o no he tingut prou sort. I això que quan em trobo amb algunes amistats antigues no paren de recordar-me que no saben què faig que no ho intento de nou. Ja arribarà el moment indicat. Però no he vingut a parlar del meu llibre...

Quan escolto o miro un programa de televisió d’humor hi ha certes coses que no tolero. I és la broma fàcil i l’acudit de manual. Això no es pot permitir quan es compta amb un equip prou ample, quan s’està a primera fila.

Exemples:

Carla Bruni

És evident que de la dona del president francès se’n pot fer broma. No escric això per censurar cap guionista ni humorista. Però cal posar cada cop el “quelqu’un m’a dit” i que aquesta inserció musical sigui l’acudit en si? S’ha d’afinar una mica més, senyors...

I no em resisteixo a dir que la Bruni em posa molt calent. Físicament i musicalment. I reconeguin quants de vostès no mullen els calçotets quant senten una paia xiuxiuejar qualsevol merda en gavatxo.

- En motu xupa-xupaa... ega així la chansón, Anthony?
- Si, xupa-xupa

I quants cops haurem de sentir acudits de Falete? Ep, aquest no em fot calent. Ni recitant-me el Bukowski dels collons. Però es el contrapunt perfecte per a quedar lliure de la sospita de favoritisme.

Falete La Nuit, Oliver de Jour

Un altre dia els parlaré dels monologuistes. Gènere tan explotat avui en dia, que fins i tot m’hi veig amb cor d’entrar-hi. Però francament m'estimo més esperar que passi la febre i intentar competir amb els realment bons i que o bé em fotin una pallissa o triomfar com un campió que estar-me anys navegant en l'autocomplaença de la mediocritat enganyant-me en aquests circuits de merda.

Acabem-ho bé amb una altra cançoneta, preciosa, de la Bruni




dimecres, 4 de novembre de 2009

Impersonators


CSI és l'èxit de TeleCinco. House és el CSI de Cuatro. I què fan aquestes dues grans cadenes de les seves gallines dels ous d'or? Exprimir-les fins el ridícul. La mostra l'hem tingut aquest començament de setmana.

Nit de dilluns, enmig d'una pausa publicitària de CSI Miami, sento la veu de Gil Grissom (la del doblador, és clar). Miro la pantalla i el que em trobo és un tio amagat en semi-penombra amb una barba postissa digna dels "xinos" parlant amb una colega seva sobre no sé quin cony de profecia maya. Acte seguit, inserten un trailer del que serà la gran pel·lícula de catàstrofes de la temporada: 2012. Vaja, ho han tornat a fer... ens colen una trista imitació dels personatges i l'ambient del CSI original per vendre'ns una merda de peli.

Aquesta nit a Cuatro, nit de dimarts la nit de House encara que ara no l'emetin, sento la veu del dèspota doctor (la del seu doblador, un altre cop) amb un tio mal girvat i desenfocat que ens ven la cafetereta Dolce Gusto.

William Petersen o Hugh Laurie què en pensen de tot plegat? O els productors de les seves respectives sèries? Senyors de la tele, parin d'insultar la nostra intel·ligència. O si més no, no vulnerin la imatge de personatges o actors que no els pertanyen.


Com a nota final, jo mai compraria un electrodomèstic que elabora una beguda anomenada "chococino". Aixó ho serà ta puta mare.

la imatge té per nom beso_cochino.jg (ho pilleu? Be-So cochino... ja ja)


I, oi que el Grissom camina com si fos garrell?

dissabte, 31 d’octubre de 2009

No emprenyis el meu gos

Aquest post és una rèplica al que publicava Lo Gené a L’increïble Blog d’un Estudiant Qualsevol. Us asseguro que no serà cap costum fer servir el blog per polemitzar amb altres blocaires, però a mesura que hi escrivia un comentari i que aquest cada cop s’anava fent més i més llarg he considerat que valia la pena fer-ho aquí. I que consti que no discrepo gaire del que diu.


De què va tot plegat? Feu un cop d’ull a l’enllaç que no costa tant i a més Lo Gené té un bloc de puta mare que paga la pena llegir.


Els gossos i els seus amos. Aquest és un binomi indisoluble pel que no es pot jutjar a un sense l’altre. Les voreres plenes de caques fan pudor i fan fàstic i un no hauria de caminar per un carrer com si fos un camp de mines.Però la culpa no és només de l'animal que buida allà on pot o li han ensenyat.


Ey, no em posaré ara a defensar els gossos a capa i espasa perquè no tindria raó. És el poder de la generalització, però m’agrada singularitzar-me ja que no vull quedar com un filldeputa brut i de mala casta.


Jo sóc dels que quan el meu gos caga, li recullo la merda fins i tot al pipican (que és obligatori i ningú no ho fa) i si les coses van mal dades (vaja, femtes tovetes) passo un kleenex. Fins i tot llenço la bosseta amb la brossa orgànica, que no sé si s’ha de fer així, però miri, matèria orgànica ho és, i de la bona, que em costa una pasta el pinso que li dono. Lo de pixar-se, no hi puc fer gaire cosa, ja que pixa on vol i quan vol. L’unic que procuro és que no s’aturi davant de botigues o portals i encara sort que s’estima més fer-ho sorra o la gespa dels parcs i en ser femella no pixa rodes ni façanes. Per cert, que no entenc com de temerari pot ser l'individu que deixa el casc de la moto lligat a la roda... perquè el més normal és que se t’ompli de merda literalment o que acabi xop de pluja o el que sigui.


ara ve molt de gust un Coulant de xocolata, no?



Amb tot plegat vull dir que el problema és que el gos estigui ben educat i sobretot l'humà que el posseeix. I com a dog-owner he de dir que la brutícia humana també em dona pel sac, ja que la puta gossa procura ficar-se a la boca tot kleenex o paper de plata que hi hagi per les voreres. I aquests els llencen els que van sobre dues potes tinguin gos o no en tinguin.


I de l’espècie humana hi ha dos tipus amb els que vaig amb mil ulls, els maleïts nens i els histèrics dels seus progenitors. La conducta de tots dos ha fet canviar les meves rutines. i el que reclamo és que siguin els nens els que vagin lligats!! Ja no duc mai el gos al parc quan hi ha nens i per descomptat només la deixo sense lligar quan és de nit i no hi ha ningú pels carrers que no estigui passejant el gos, i és que Sabadell a partir de les deu de la nit és un puto desert.


Amanim-ho amb anècdotes que es fa més comprensible i queda més entretingut:


Sóc en un parc on hi ha una zona delimitada per les criatures, amb tanca i tot i a l'altra banda ens hi trobem un grup de gent amb els seus gossos. Hi arribo i sent convidat per la resta de propietaris deixo la meva gossa lliure que es disposa a flirtejar amb els mascles de la colla. I de cop i volta apareix un nen que es troba amb els gossos a uns deu metres de distància i es fot a plorar. Arriba la mare un minut després i ens clava una bronca descomunal per no tenir-los lligats i que el parc és pels nens. no sé on ho ha llegit que el parc és pels nens, pero en tot moment nosaltres estàvm controlant els nostres animals i ella va trigar un minut a adonar-se on era el seu nen petit que estava plorant com un garrí i a més de cent metres d'on es trobava el parc infantil amb tanca i la puta de sa mare.


I és que els nens no hi ha qui els controli. Com el dia que estic aturat al semafor amb la gossa asseguda com l'he ensenyat a fer i de cop i volta surt una nena del no-rés que li fa l'abraçada digna d'un ós. La sort és que com que li encanten les persones i ja està acostumada als assalts de carícies no va reaccionar, però bé que es podria haver espantat i fotre-li una queixalada. I la gossa, repeteixo, lligada i asseguda als meus peus. Aquest cop la bronca va ser per la nena, faltaria més!

El gest va ser una mica més amorós...


Darrer cas de nen i gos. Fent un té en una terrassa. Se'ns hi planta al costat una nena d'uns 8 anys i ens pregunta si la pot acaronar i si mossega. Collons, per fi algú demana permís!! I tant que pots! I ja la nena no sen's va desenganxar en tota l'estona. I la conversa que teniem la meva xicota i jo se'n va anar a pendre pel cul per aaguantar la filla de la mestressa del bar del costat que en cap mooment va fer acte de presència. però és encara pitjor quan la nena no contenta amb tocar-nos la moral a nosaltres va començar a fer el mateix amb el gos estirant-la de la cua i fotent-li cops a les potes del darrera, zona altament sensible des que la vam haver d'operar. Tot i advertir-li que no ho fes, finalment vam pagar el compte i vam marxar ràpidament, no fos cas que la gossa reaccionés al maltracte de la bagassa aquella i ens acabèssim menjant un bon marrón.


La meva és igual i entenc que la vulguin acaronar, però no ens passem


Potser sóc tan inusualment primmirat perquè fins que en vaig acollir un (ja que de propietari no m’hi veig i no el vaig comprar) els gossos no em feien puta gràcia.però el problema és que jo en un moment donat vaig decidir tenir un gos i molta gent no pot dir el mateix dels seus fills.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Tots som uns corruptes

Un cop més ha tornat a passar. El tema de la setmana ha estat l’escàndol de l’ajuntament de Santa Quillola. Que encara que s’exclamin alguns per la fi de l’oasi català, no és cap novetat. Com tampoc ho és que un munt de comentaristes (tertulians o internàutics) s’apuntin al “fa temps que feia pudor” “tota la ciutat n’anava plena...”, “era qüestió de temps que esclatés”

I tot plegat tornarà a passar. Quantes sentències per nomenaments a dit hi ha sobre ajuntaments catalans? Uns quants. Vigileu i guardeu aquests noms pels propers mesos. Sabadell i Manuel Bustos. Però ara no parlem de desafecció política, perquè tots som iguals. I és que no és el poder el que corromp, perquè és inherent en l’home. Però és obvi que com més poder tens més t’embutxaques

Qui no té un amic (o ell mateix) que intenta fer tot tipus de pirules en la declaració de la renda? Qui no ha cobrat o pagat “en negre”? O s’ha agafat una baixa fraudulenta? Són coses petites, però són petits furts que tenim a l’abast de la nostra mà. N’hi ha una altra de molt catalana: La martingala dels abonaments del Barça, que pel qui no ho conegui és la mar de curiós. És un dels pocs bens que un català comú pot fer servir per traficar. I és que resulta que ningú es dona de baixa de l’abonament del barça. Vol dir això que cap barcelonista ha mort en els darrers anys, o que no han notat la crisi, o ni tan sols van acabar fins els ous en etapes fosques com les de Van Gaal? Estem fets d’una altra fusta els del Barça? Som éssers superiors? Si, però no tant. Fa divuit anys que en sóc soci i en aquest temps el meu número d’associat ha minvat en ens 40.000. Això vol dir que són abonaments que han desaparegut? No. Perquè el pots cedir fent un senzill tràmit de canvi de nom, amb un petit desemborsament al club, i aquest abonament no queda lliure per la disposició de qualsevol altre soci que espera pacientment que arribi el seu torn. La cessió implica gratuïtat, però no és el cas. El meu cunyat fa 9 anys que és soci i en aquest temps no ha tingut l’oportunitat d’aconseguir la seva cadira al Camp Nou. Per sort, el 1991 sobrava lloc.

aquest encara tindrà l'abonament? O se l'haurà venut?

I ara imagineu que teniu poder real. Pot ser una cosa senzilla com ser el directiu d’una empresa. No hi col·locaríeu algun parent vostre encara que no sigui el millor candidat? No cal que sigueu tant fillsdeputa per col·locar un inútil. No, això no ho feu mai de la vida per l’amor de Dèu. Doncs comenceu a pensar en gran escala i en cobrar-vos els favors.

I Figo, filldeputa.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

BUDDYNOTÍCIES

Tres post i m'estic estancant. Sembla que no faci cap altra cosa que mirar televisió. I el poc que la miro ni tan sols sé per què si no faig més que emprenyar-me amb la caixa dels trons. Però avui li toca la meva dosi de menyspreu als... Informatius.

No penso malparlar de l'ofici de periodista, ofici que cada cop s'exerceix pitjor, d'altra banda. Però caldria aleshores parlar de grups mediàtico-polítics o de precarietat, o de l'herència de la reforma educativa.

"Y ahora las notícias econòmicas con Mike 'down' Jones..."

Avui en dia, la taula d'un informatiu és cada cop més la barra d'un bar. Primer van ser els espais esportius qui van agafar aquest to que ja és del tot incontrolable avui en dia. Una cosa és intentar lligar amb gràcia un tema amb un altre, cosa que Matias Prats ha portat fins a la ridícula exageració. I no és del que em queixo, que pot ser una qüestió estilística, més o menys afortunada, però és un segell personal. El que trobo intolerable són les converses de col·legues, brometa i xascarrillos entre notícia i notícia. De debò fa falta? Si miro les notícies vull notícies, vull rigor, i aixó resta credibilitat. Si m'ho pregunten, prefereixo el que es coneixia com a "busts parlants" que showmans de Noche de Fiesta.


Aquest bust no em fa cap nosa, no

Però pitjor és que tot aquest ambient hagi traspassat de la presentació a les redaccions i trobar-se locucions plenes de dobles sentits i entonacions burletes com fan a TeleCinco, que no saps si és que ja ha començat el programa del Risto Mejide i no te'n has adonat (per canviar de canal, és clar).

Nova categoria que m'aportarà bons post, els informatius. Temps al temps.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

La Sexta és un frau


Comencem nova categoria per abocar-hi fems: la puta tele.

Hi ha la tira de canals on triar i probablement n'hi ha molts més que es mereixin que els hi fotin canya, però tampoc són masses els canals que miro de la multi-oferta poc variada de la TDT, i aquells que no segueixo no els hi demano rés.

Per començar, el que més m'interessa de la programació televisiva són les sèries. Sobretot la producció estrangera, perquè siguem seriosos, quantes sèries produïdes aquí valen els calers que costen? Cap ni una.

M’importa una merda la línia editorial de la cadena. Els programes d’entreteniment no són tampoc tan dolents, amb notables excepcions com el “videos de primera” que foten i altres merdes per l’estil que sí són autèntica gasòfia. O les pel·lícules que programen, de videoclub de barri els 80. Però les sèries, això ja és una altra cosa...

Quan Cuatro va començar a fer de TeleCinco, posant fins a quatre capítols seguits dels èxits de la cadena, la Sexta semblava l’alternativa. Van probar Prison Break, de la que tothom en parlava, que no els va anar malament fins que la trama va anar desinflant-se com un sufflé. Però van apostar per l’especialització en el que van denominar com a “sèries de culte”. Una bona tria que emetien després de Buenafuente. Encara que l’etiqueta és discutible perquè Extras, Larry David o The office (US version) sí que són prou minoritàries des de l’optica del teleespectador nacional hi ha altres que a Cuatro arrasarien com Entourage o Como conocí a vuestra madre. Me llamo Earl no sé en quin grup encaixaria. Però no sé si es que no les mira prou gent (que a quarts de dues no sé què esperen) o que a la Sexta no surten els números perque estrenar estrenen, però de temporades noves no n’emeten. Bé, ara mateix en el seu lloc tornen a posar l’Intermedio i després algun CallTv.



Entourage, sis temporades. Dues a la sexta repetides fins l’avorriment.

Què pot fer que un grapat de bones sèries o, si més no de sèries exitoses no acabin de funcionar en un canal? Doncs perquè segurament no et mira ni Dèu (que deu mirar Intereconomia).
O perquè un cop ja has vist tots els capítols més d'un parell de vegades i no hi ha esperances de veure'n de nous et desinfles. I perquè el tipus d'espectador al que et dirigeixes si no li dones el que vol ni li dones esperances de veure-ho, se'n va de pet a la xarxa, burros!!

I és que la Sexta ha esdevingut un canal que no té res a oferir. La fórmula 1 i el futbol que no té en exclusiva i que no representa més que una molt petita part de la seva programació i en la que, a més tampoc són líders indiscutibles? És una cadena contranatura perquè qualsevol empresa en aquestes condicions plegaria. Però no és el cas quan ets a la nómina del govern. Per aixó és un frau, perque si no saps fer una bona tele, o si més no una tele que la gent es miri, i has demostrat ser incapaç de tenir idees per fer-ho, plega.

Ah! I que ara s'omplin la boca amb lloances al Montes quan fa un més el van fotre al carrer, és de jusgat de guàrdia.


PD: i als de Prisa avui els ha donat per endarrerir True Blood més d'una hora i quart per posar un reportatge de la BBC sobre gerontofilia. Es clar que True Blood va del mateix afegint-hi la part necrófila.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

La màquina vs. l'Home

No sé per què peró la publicitat em provoca cert nivell de rebuig. No és una postura intelectual ni molt menys política. Però és que els anuncis em posen dels nervis, sobretot els mals anuncis. I aixó que sovint els publicistes de l'estat es venten de la qualitat de la seva feina. Però no hi puc estar massa d'acord.

La publicitat fa servir certs recursos per vendre, un dels més habituals és el sentimentalisme, que pot tenir diverses brancques, la nostàlgia, el bonrollisme, la reivindicacio... tots ells molt lícits quan estan ben argumentats. Mireu aquest anunci:



Des d'un punt de vista tècnic pot semblar impecable, o argumentalment parlant un bon missatge: en aquesta companyia d'assegurances ens preocupem per les persones i per aixó són persones les que atenen els nostres clients al telèfon. Fins i tot s'adivina un missatge aprofitant la crisi econòmica i les xifres de l'atur... però aixó té trampa.

I és que ens els exemples de feines on el treballador ha esta substituït per una màquina, la veritat és que no han estat gaire fins. El senyor que et posava la gasolina ( aka gasoliner) no ha estat substituít per cap màquina, ara a la majoria de gasolineres te l'has de posar tu i punt. De la mateixa manera que no s'ha canviat l'acomodador per cap androide que t'acompanyi a la teva cadira. Escandalós? No. Gravíssim? Tampoc. Que els publicsites són uns dropos que no van fer bé la seva feina? Potser. Però més em temo que pensin que els consumidors som uns gilipolles i que amb arguments tan dèbils ens l'empassem doblegada. Però encara hi pot haver una altra possibilitat. Deu ser alguna espècie de trauma que arrosseguen des que la seva parella els va substituir per un dildo de mides descomunals.


I molt més misteriós és que en la descripció del video pujat per una web anomenada Solospots que assegura ser un "blog dedicado a difundir la mejor publicidad hecha en España" hi posi : "Únete a la lucha contra las marcas es el lema d ela nueva campaña de Liberty Seguros obra de la agencia Remo"

Aquests Remo són uns autèntics "justiciers"o més encara, uns autèntics humanistes i "progres". Lluiten contre el progrés, les màquines i les MARQUES! Una agència de publicitat que lluita contra les marques! On és vist!

Acabant amb tot plegat, curiosament la majoria d'anuncis d'assegurances em resulten repugnants. No sé si és un fenòmen que cal estudiar, però la veritat és que no mel's crec.