S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 14 de març de 2010

Estic fet un puzzle (POST ACTUALITZAT)

Hi ha dos tipus de blocaires masculins (i fins i tot femenins): els que diuen que "totes putes" i els que no. Aquest post no és del tipus A, com tampoc ho és el que l'escriu. Vull parlar d'algunes dones del meu passat sobre les que trobo tinc algun tipus de deute. Aviso que el que a continuació llegiran no és cap magnífica epopeia (i encara menys un detallat repàs) per la meva vida sentimental, ni una versió dels brillants LQDQN del senyor Josep. Podrà semblar ridícul, o pot ser una mena d'exhibició afectiva fora de lloc.  Però com que m'ho vull treure del pap, endevant les atxes.


Val a dir, per començar, que jo em considero molt sentimental i que dono una gran importància a totes les dones que han passat per la meva vida amorosa: ja fossin parella, nòvies, amants o rotllets més o menys ocasionals. Totes elles han contribuït d'una manera o altra en la mena de persona que sóc avui en dia, de totes he aprés alguna cosa, de manera directa o indirecta he descobert alguna cosa sobre mi mateix i evidentment sobre el sexe femení.


El fet és que gràcies a les xarxes socials (una manera fina d'anomenar al puto feisbuc) he tingut l'ocasió de retrobar-me algunes d'elles, el que no significa reiniciar el contacte. De fet, n'hi ha hagut algunes que no han acceptat ni una trista sol·licitut d'amistat. El comú denominador de les que parlaré és que són persones que vaig perdre de vista fa molts anys, en la meva més tendra joventut.  Entenc la reacció d'algunes d'elles, altres em desconcerten, però sé que n'hi ha que tenen les seves raons. O potser no són més que cabòries meves, que en la seva ment no deuen ser més que ínfims records que es perden en els racons de la seva memòria, i jo vinga a donar-li voltes. Però me'n he adonat que em preocupa tenir una  percepció errònia del meu passat, ja sigui aquesta propia o aliena. 
  • Na C: Vaig mantenir una sèrie d'encontres tòrrids i morbosos amb la C. Un affaire que vaig decidir tancar de manera abrupta quan vaig pensar per primer cop amb el cap que duc damunt les espatlles i en la persona amb qui estava mantenint una relació. Ho vaig tallar en sec, sense anestèsies. No sé com s'ho va pendre ella, me'n vaig desentendre. M'agradava pensar que va ser la millor manera de tallar-ho de soca-rel, per a que no patís ningú. I vull pensar que no vaig explicar a ningú tot el que havíem arribat a fer, però no n'estic segur i ja se sap que a l'institut fer una confidència d'aquell calibre a una sola persona és l'equivalent al "Sálvame deluxe" (anava a escriure el Butlletí Oficial de l'Estat però seriosament, quí se'l mira?). Crec que el fet d'haver sommiat amb ella ha originat aquest post. Va ser passat festes quan vaig somiar que ens topàvem al carrer, li oferia un somriure sincer i ella em responia amb una mirada plena de ressentiment que em va fer despertar de cop. I des d'ençà no sé què pensar quan recordo aquells anys. Setmanes després i d'una manera molt meditada li vaig enviar una sol·licitut d'amistat, acompanyada d'un inofensiu missatge molt ben calibrat per poder rependre el contacte amb delicadesa per, qui sap si amb el temps arribar a parlar del tema com les dues persones adultes que ja som. No va trigar ni un parell d'hores a rebutjar-me internàuticament i corroborar que em guarda algun tipus de rancúnia. 

  • Na E: Ella i jo no vam tenir rés, excepte un flirteig. Ella era la noia més maca del BUP i ho sabia. Però no era inaccessible... com a amiga. només li vaig coneixer una relació amb un amic meu més gran que ella i que se'n va cansar per la seva immaduresa. Burro! De tant en tant na N i jo ens quedàvem sols quan sortiem amb la colla. Un cop però, sortint amb uns altres amics me la vaig trobar. Lliures doncs de la pressió social vam seguir la festa en pràctica intimitat i a les tantes de la nit va convidar-me a passar el que quedava de vetllada a casa seva, amb intencions que tot i el pas dels anys i l'experiència, no podria assegurar que aquestes fossin carnals. En aquell moment vaig haver de dir que no, ja que els horaris a casa els meus pares no els marcava jo.  
    Amb ella no vaig fer cap mal pas, pel que no crec que em tingui en cap llista negra, excepte que com deia, ella sap que estava i està ben bona. No s'ha socialitzat gaire amb la resta de classe via Feisbuc, només hi tenim sis amics en comú, dels quals només dos són mascles, del tot inofensius. La nostra (inexistent) relació continua com aleshores, ni m'ha confirmat com amic ni m'ha rebutjat. Estic en el limb del Feisbuc.


  • Na M: Poc després de deixar una relació més amistosa que no amorosa, va fer un sobtat canvi d'actitut. Va convertir-se en una espècie de joguina sexual que anava de mà en mà. Primer en relacions breus en un grupet molt endogàmic (depenent de com bufava el vent, anaven canviant les parelles) però després encara es va anar desmadrant més i tots els tios provaven d'aprofitar-se de les seves carències afectives. De tant en tant m'envia alguna estupidesa o em deixa algun comentari, però sempre troba alguna excusa per no fer acte de presència en les diferents trobades d'antics alumnes que s'han convocat. Crec que no vaig estar a l'alçada, que hi ha alguna cosa que podria haver fet que hagués impedit aquesta deriva. Potser sóc l'únic a qui recorda amb cert afecte. No ho sé, perquè no hi ha manera delicada d'encarar una qüestió com aquesta.

  • La N: aquest cas em fa vergonya d'explicar. Vam ser noviets a una edat moooolt primerenca i precoç... Què collons... tampoc no m'han vist mai la cara... Na N va ser la meva nuvieta del parvulari. Ja poden començar a riure... Quan ja vam tenir prou edat per anar a l'escola ens vam haver de separar, ja que no vam anar a parar al mateix centre, però compartiem catequesi. Al final d'aquell primer any, on gairebé no haviem estat ni cinc minuts junts vaig sentir com un altre marrec parlava d'ella com la seva nòvia, em vaig emprenyar, la vaig insultar i ja no ens vam tonar a veure el pél. És una cosa ben estúpida i insignificant. De fet, ni tan sols hi hagués mai parat a pensar-hi si no fos perquè ja en l'adolescència, intermitentment però durant molt anys ens trobàvem a la mateixa andana del metro. Ens miràvem, potser les primeres vegades no em recordaria, però al cap del temps era ben evident que tots dos sabíem qui era l'altre. A banda de les mirades (sense odi) no vam compartir ni una sola paraula. Mentre escrivia el post, l'he buscada a la xarxa amb certa dificultat ja que només en sé el nom de pila, però també hi ajuda ser un bon fisonomista. L'he trobada i ja veuré què passa amb la meva sol·licitut. M'agradaria poder preguntar-li si se'n recorda d'aquesta ridícula tensió esperant el metro i fer-nos un tip de riure.

  • Na S: Amb ella si que vaig ser cruel. Va començar en una discoteca on ja començava a tenir parròquia. Vaig llençar la canya amb la guapa i no va picar l'ham, pulutant opció B: l'amiga que orquejava una mica però era una presa fàcil i ja era hora de tocar el dos. Ens vam donar una bona rebregada camí de i dins l'autobús. Va resultar que anava al mateix institut que jo però un curs per sota. Mesos després, gràcies al meu interés per l'estudi, vam acabar compartint classe. Des d'aquell dia no havíem creuat paraula ni fluids. Un parell de cops que me la vaig trobar pel carrer en cap de setmana la vaig usar per treure'm les ganes, sense importar-me els seus sentiments, i de vegades fins i tot posant-la en situacions delicades com grapejar-la al portal de casa seva en una gran avinguda a mitja tarda amb plé sol. Sense sentiments, sense compromis, sense respecte. De totes elles, és la que menys m'esperava que volgués saber rés de mi. Crec que va ser ella la que es va posar en contacte i fins i tot em felicita pel meu aniversari.


Amb totes aquestes peces, costa fer-se la idea de quina és la imatge final del puzzle. De totes maneres, aquesta merda del feisbuc no serveix per arreglar les coses que s'han de fer cara a cara. Si, ara tenim molta més gent a la nostra agenda, però molt poques amb les que parlis de veritat.

PD - 16/03/2010 .   ACTUALITZACIÓ
 Na N ha acceptat la meva amistat feisbuquera, aixó sí, sense el detall d'enviar-me un mail o un missatge de resposta. He fet el primer i em tocarà fer el segon pas. Que semblaria un "cara a cara no parlavem però aixó pot canviar a la xarxa" ? Massa directe?

17 comentaris:

  1. Fa poc vaig tenir una experiència similar: vaig somniar que em trobava amb una antiga nòvia amb qui van quedar certs assumptes per tancar i que, de fet, no s'han tancat. Ha passat molt de temps, segurament ella té "Fèisbuc", però jo ni en tinc ni em sembla que sigui la manera. Conservo el seu telèfon, això és tot i crec que és el que val. Res com la veu de l'altre per fer-te una primera idea (o una darrera, si et pengen) de quin lloc ocupes en el seu pla sentimental.

    "De totes maneres, aquesta merda del feisbuc no serveix per arreglar les coses que s'han de fer cara a cara". Ja era hora que algú ho digués, òstia puta!

    Només un apunt més. Pel que diu, en la mesura en la que vostè va ser cruel amb Na S, ella va ser realista i va acceptar el què hi havia. Potser fins i tot tampoc li interessava res més, i això li porta un record suficientment bo com per cercar-lo. Ha pensat en això?

    Cuidi's, mossènyer.

    ResponElimina
  2. Sí que ha fet vostè una bona tasca de psicoanàlisi!

    Potser tots hauríem de fer-ho un dia. Jo fa anys em vaig portar com un autèntic porc amb una xica que no s'ho mereixia. Estava bastant bona, però era molt més jove que jo i (ara quedaré d'allò més pretenciós) intel·lectualment no m'atreia. Un dia quan érem al llit, vaig dir-li un nom que no era el seu. Ho vaig fer deliberadament, per marcar distància. Ja no la vaig trucar més.

    Ara s'ha casat i viu molt prop de ma casa. Ens creuem sovint pel carrer. Ella té un nen petit. Jo la saludo, però sempre amb vergonya, com mirant al terra.

    No ho vaig fer bé.


    M'he quedat més a gust.

    Anthony S., és vostè un gran psicòleg.

    ResponElimina
  3. El passat, passat està. Això del feisbuc pot provocar caure en l'error de tornar a obrir allò que ha d'estar tancat i barrat.
    Gran apunt, aquest. El cas de la N segur que algú altre l'haurà patit. Sort en la sol·licitud!

    ResponElimina
  4. El que hauria de fer és provar de tirar-li la canya a les seves amistats. El més probable és que aquestes es posin amb contacte amb l'ex corresponent i aquesta amb vostè, encara que sigui per dir-li de tot menys guapo.

    ResponElimina
  5. Faré una pregunta molt breu i concisa:
    la teua actual parella llegeix aquest blog?

    ResponElimina
  6. Atenció a la parrafada que no sé si per espai gairebé es mereix un post propi.

    - Sr merdevalista, jo no tinc cap altra manera de relacionar-me amb aquestes dones. Quan vaig començar el COU vaig desapareixer del mapa i des d'aleshores no m'he relacionat amb practicament ningú d'abans. I curiosament amb aquesta gent és amb la qui em sento en deute i amb qui crec que necessito explicar-me i que m'expliquin. Afortunadament amb les persones amb les que m'he relacionat amb posterioritat he mantingut un tracte més proper i irreprotxable.
    I ja pot ser el que diu sobre na S, però aixó em fa baixar l'autoestima... jeje. Que no era prou bon partit, jo?

    - Remitjó, pel cas que vosté m'explica tinc interés en solucionar algunes situacions passades, perquè no vull haver d'avergonyir-me si mai me les trobo.

    - Albert B R, gràcies pels ànims. Veuré com progressa tot plegat.

    - Iaiapunkarra, crec que no m'ha entés. No tinc cap interés d'índole sexual amb cap d'elles. Amb una freda i impersonal relació a través del feisbuc ja en tindria prou, el màxim seria un café per parlar com persones adultes i desentrallar el misteri. Al meu llit no hi vull posar més gent.

    - Josep, el mateix que a la iaia podria dir-li a vosté. La meva dona sap del blog, li he llegit alguna entrada (aquesta no, però la vaig escriure des de la feina) i estic gairebé convençut que no el visita. O no té cap mena d'interés per ella o em dóna aquest espai per a la meva intimitat. O m'enganya com un xino i està al dia de tots els meus moviments. Tantmateix, creu que hi ha rés del que he escrit en aquesta ocasió que pot ser perjudicial per a mi si se'l mira?



    En tot cas, estic admirat per la bona rebuda d'aquesta entrada tan poc habitual per aquestes contrades. No deixen de sorprendre'm.

    ResponElimina
  7. Hi ha persones que es posen geloses.

    ResponElimina
  8. Bona entrada i bona feina.
    Deu anar bé això de fer analisis i critica de les relacions passades, creec que el copiaré en l'intimitat o ves a saber si ho publicaré.

    ResponElimina
  9. Re-edito el post per posar-hi una post data. Novetats.

    ResponElimina
  10. Mon Dieu! Si fos de vós, no faria servir la frase que dieu. No per massa directa, sinó perquè pot no acabar-ho d'entendre.

    ResponElimina
  11. I si proves d'enviar un missatge aparentement genèric, interessant i divertit, però no personal?

    ResponElimina
  12. La solució de mossènyer Josep pot funcionar.

    ResponElimina
  13. Senyor Anthony, deixi passar un parell de dies i pensi-ho en fred. En aquestes situacions, que vulgui o no són un pèl forçades, cal ser molt delicat. Ep, que si li surt bé la jugada, chapeau per vostè!

    ResponElimina
  14. La frase que proposa, millor deixar-la per al final. Millor començar amb un relat de la infantesa, continuar amb els fets del metro, que sempre estova recordar vells moments. Que no es noti gaire. A partir d'aquí, cada dia una passa més!

    ResponElimina
  15. Sr Anthony, m'ha desconcertat la seva confessió. No vol dir que té ganes de remenar el passat per remoure les brases d'allà on hi va haver foc i així "escalfar-se" de nou amb les seves ex?

    ResponElimina
  16. Que nooo! Que no vull cardar amb cap d'elles!

    Encara que començo a sospitar que tot es tracta d'estar a punt de fer els 31, sentir el pas del temps i voler reconciliarse amb el passat. Suposo que deixar-ho per al llit de mort seria una mica més penós i de postal. I Odin sap que no m'agradens els tòpics ni els llocs comuns.

    ResponElimina
  17. Per això no estic al feisbuc.

    El passat, passat està; i en el cas de dues persones que fa temps no hem mantingut cap contacte, si en 25 anys no hem mostrat cap interès en recuperar-lo consideraria una mariconada afegir-me ara d'amistat en una eina virtual aprofitant la seva impersonalitat.

    Abans del feisbuc existia el telèfon, el correu postal o anar a trucar a la porta de casa. Oportunitats n'hem tingut, que no em vinguin ara amb missatgets ni collonades.

    ResponElimina

Vinga, ja pots buidar el pap.