S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 24 de desembre de 2010

L'amic invisible dels pebrots.

Qui més qui menys ja ha adoptat un nou ritual per aquestes Festes: L'amic invisible.

Noi, em sembla que t'equivoques.

S'accedeix a participar-hi de diferents maneres:
  • Quan es forma part d'un col·lectiu amb qui no t'uneix un vincle afectiu: Per exemple amb el companys de feina. Possiblement no ens ve gens de gust fer-ho, però tantmateix ens obliguem a comprar un "detallet" per algú de qui possiblement no en sabem poc més del nom i/o el cognom.
  • Quan es forma part d'un grup amb qui  es té un gran un vincle afectiu però no gaudim d'un gran pressupost: Sol passar en el cercle d'amics amb qui s'acaba reduïnt el nombre de regals a un de sól. Però correm el risc de rebre una merda de part de qui se suposa que és amic nostre.
  • Quan ja se'ns ha passat l'edat i les ganes de celebrar les festes com cal: Ja som adults i  fins i tot possiblement patim urticària per tot alló que soni a tradició.
La gran majoria opta per regalar qualsevol xorrada impersonal i econòmica. Alguns, pocs, intenten pendre-s'ho seriosament i meditar molt l'obsequi que ha de fer. També n'hi ha que un cop han pres el compromís ni se'n recorden i algú del grup es queda sense rebre rés.

M'expliqueu què heu regalat i rebut la darrera vegada que heu fet servir aquesta nova pràctica? I podrem veure quin balanç resulta. 

I ara... l'anècdota!

Era a l'institut i vam sortejar l'amic invisible. En el paperet va sortir el meu nom i ho vaig dir. Vam repetir-lo i al cap dels dies vaig rebre una puta  piloteta antiestrés dels xinos. Com vaig descobrir anys més tard m'hauria anat millor estant calladet.

Dos anys després la fortuna va fer que de nou el paperet que vaig agafar fos el meu. Aquest cop vaig callar com un puta i em vaig auto-regalar un video-joc (de segona mà, que hi havia una limitació pressupostuària). Com a conseqüència inesperada, va haver-hi un petit rebombori i es van disparar les suspicàcies del personal que volia esbrinar qui s'havia marcat el detallàs. Aixó em va colocar durant unes setmanes en el centre de les mirades: Si algú m'havia volgut regalar una cosa tan bona, seria perquè "yo lo valgo", no?

Ja en el món laboral, feia pocs mesos que havia entrat a treballar en una gran empresa i no m'havia fet encara gaires amistats. S'apropaven les festes i vaig recordar aquell episodi de l'Institut. Vaig amanyar el sorteig i vaig marcar el meu paper per agafar-lo i autoregalar-me alguna cosa que despertés l'admiració de la resta, o si més no, no rebre una merda de part d'algú amb qui no compartia gaires coses més que l'aire viciat de l'oficina. Sempre m'han agradat els barrets de tot tipus i me'n vaig agenciar un per a l'ocasió. Intentant repetir l'efecte d'èxit entre les femelles de l'anterior ocasió vaig voler reblar el clau afegint-hi uns calçotets sexys (amb classe, res de sex-shop ni de mercadillo).

No serien aquests precisament. Per cert, algu ho troba sexy?


Quan va arribar el moment, després del sopar d'empresa que ens haviem muntat nosaltres mateixos vaig desempaquetar el regal. Les primeres reaccions van ser de sorpresa  i  intercanvi de mirades, tractant d'imaginar qui era el qui havia regalat aquells calçotets al jovenet de l'oficina. Aquell dia, recordo que en el pub on vam seguir la festa molta gent em va començar a donar conversa per primera vegada en els tres mesos que feia que treballava. En el sector femení, on hi havia una certa abundància de femella  "de bon veure" vaig percebre alguns moviments d'interés...

Tot un èxit!

Alerta! Ara ve quan el maten!!

Després d'una setmana de vacances, pensava que la meva rentrée seria trionfal. Cagada. El misteri sobre la meva admiradora secreta se'n va anar  fer punyetes quan algú va decidir que aquesta falsa admiradora era una secretària ben vacaburra a qui ningú no podia ni veure. El consens va ser total i vaig haver d'aguantar una bona colla de mesos els rumors i les brometes. I encara pitjor, la filla de Mordor en qüestió, completament autosuggestionada s'ho va acabar creient.

Al tanto amb el que feu i Bones Festes!!

divendres, 3 de desembre de 2010

Dia de la Cançó Casposa - Epíleg

A punt per prèmer "intro" i publicar una llarga bateria de respostes als seus comentaris sobre la meva entrada referent al Dia de la Cançó Casposa, m'hi he repensat. Per què? Perquè m'estava quedant molt extens i considerant que ja fa dos dies de tot plegat, possiblement no seria llegit per ningú. Així doncs escriuré un petit epíleg a tan magnífica celebració, que espero sigui tradició ben aviat, i de pas podran obtindre les seves respostes.

He vist, i em meravella, com ha impactat  la darrera peça que els vaig mostrar. Aquesta petita obramestra que és "Marcianitis Total" cantada pel grup Los Colegas, té la virtut de ser molt encomanadissa com han pogut comprobar. La vaig coneixer a mitjans de la dècada dels 90, com a oient del que sens cap mena de dubte va ser el millor programa de ràdio que mai s'ha fet en el nostre país: Sábanas Con Chinchetas. 



Un programa fet des de Ràdio l'Hospitalet i que va tenir enganxat al jovent (i no tant joves) de l'Àrea Metropolitana de Barcelona al llarg dels 90. Uns anys que van ser molt fèrtils en les ones de les ràdios municipals i que ara, molt difícilment podria repetir-se un fenomen d'aquestes característiques. Un programa del tot políticament incorrecte i que tenia molta tirada cap aquest tipus de música a la que dedicaven més d'una nit per temporada. I creguin que escoltar tota una nit (de 12 a 6 de la matinada) de Cutredance té molt de mèrit. I muntar trobades en discoteques i que s'ompli d'oients i que demanin aquest tipus de músiques és quelcom extraordinari. Algun dia els parlaré més en profunditat d'aquest programa i del que va significar per a mi.

No oblidaré el dia que rebuscant en el fons discogràfic d'una petita emissora municipal  va passar per les meves mans el single en vinil del Marcianitis, i no me'n vaig poder estar i me'l vaig emportar cap a casa.

Ha estat un plaer participar d'aquest Dia de la Cançó Casposa i recordar aquelles nits enganxat al walkman i trucant d'amagat dels pares a aquell programa que em feia anar zombi a l'institut. 
Fer una llista de l'Spotify m'ho estic pensant, potser per l'any vinent. Hi ha força metralla musical, però hi faltarien alguns d'imperdibles. 

I per rematar-ho, la lletra complerta (sense la pronuncia marcianil) d'aquest gran himne:

Hoy tengo la neura sideral
y mi maquinita está esperando en el bar
Prográmame una caña Sebastián
que empieza la movida espacial
(Achicornia de segorvia)
Cámbiate esto en duros y verás
(no me mates con tomates, mátame con bacalao)
como esas ladillas cibernéticas
van desintegrándose al compás, pis pas
de mi infraestructura muscular.

(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
Peligro de contagio marcianitis total.
(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
No puedo resisitir la marcianitis total
(X2)

Esto esta poniéndose fatal,
(no me mates con tomates, mátame con bacalao)
pásame otra caña Sebastián por favor,
que han sacado un laser especial
estos mongoloides sin control.

¡Esta por fulano! (ano)
¡Esta por mengano! (ano)
¡Que gustito da matar marcianos!
¡Esta por fulano! (ano)
¡Esta por mengano! (ano)
¡Que gustito da matar marciaaaaanooooos!

Estos comecocos electrónicos,
(tres catorce dieciséis)
estos señorines meningíticos
(cuadratura del círculo)
quieren deglutirme la moral con su cirulillo electrolíticoooo.

(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
Peligro de contagio marcianitis total.
(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
No puedo resisitir la marcianitis total

(... ¡terrícola!, ¡terrícola en la galaxia! ...)

(Ukukí ukaká, Ululí ulalá)
Peligro de contagio marcianitis total.
(Ukukí ukaká, Ululí ulalá) 
¡No puedo resistir la marcianitisitis sinusitisitisitis y cistitis total!.
¡Siéntela!
¡¡¡Marcianitis total!!!


Pd: Sr Remitjó, no torni a esmentar Ramoncí per aquestes contrades o encara ens mercantilitzarà aquesta celebració.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Tralla musical (Música per trallar, vaja) - Dia de la Cançó Casposa 2010


La música casposa és un gènere molt difícil de catalogar: Alguns podrien afirmar que la cançó de l'estiu és el màxim exponent d'aquest só caspós i llardós, però anirien molt equivocats. Dins l'univers seborreico-musical hi ha figures majors.

El pas del temps és un jutge implacable, i en ocasions alló que en el seu dia gaudia del favor del públic és vist (o escoltat) amb les nostres oïdes modernes com a autèntics crims musicals: 


De totes maneres, per aixó s'han fet els revivals i la modernitat acostuma a recuperar i reivindicar cada cert temps grups i artistes que provoquen autèntica vergonya. Un cas ben actual és la cançó perpetrada pel transexual ibèric Bibi Andersen que avui amaneix la programació de TeleCinco, Sálvame. No la posaré (seria molt fàcil) però...

Han dit vostés TetaCinco?


També n'hi ha que neixen amb una vocació humorística. Valen aleshores com a candidats a ingressar en les files de la "Caspa Hall of Fame"? Jutgin vostés mateixos:


Però com n'és de gloriós quan la intenció de "l'artista" pretén ser seriosa i no ho aconsegueix. Aleshores els resultats són superiors:





Concluem


Hem estat criats en la caspa musical, en l'abominació feta partitura, i així ens va ara. Des dels grups musicals infantils, que feien les nostres delicies i que ara mateix...



Què collons!! Continuen sent uns himnes!!

I es que a mi no em faran pas renegar de la cançó caspa! No senyora! L'autèntica música higronàutica que tantes nits de gloria em va fer viure en el meravellós "Sábanas con Chinchetas" (el millor programa del món). Senyor José Miguel Cruz, als seus peus!

Tanco amb la meva favorita, el meu número 1 i que per art de "màngia" vaig aconseguir en vinil.


L'any que ve, preparo artilleria pesada. Llista Spotify amb hores i hores de merda per rebentar les seves oïdes i podrir els seus I-pods, nanos.