S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 27 de gener de 2011

Ens petem les caixes?

Ja tocava tornar a escriure alguna cosa. Avui reprenc el meu costat tertulianesc. Crec que mica en mica , al final podré anar a dir bestieses al costat dels sospitosos habituals de les tertúlies del país. Tinc bona veu, i en pantalla no faig vomitar. Tinguin també aixó en compte, senyors dels mitjans...

Sen's volen petar les caixes. Les directrius europees que imposa al govern espanyol pretenen reconvertir aquestes entitats en bancs, peti qui peti. Les caixes estan fotudes, cert, però és des de fora que els ordenen els índex als que han d'arribar per poder aconseguir l'aprovat europeu. Vaja, que Europa marca els límits de l'estar sà, fotut o irrecuperable. I Espanya, per reblar el clau afegeix que aquelles entitats que necessitin ajuda, entre d'altres coses, necessiten fer-se bancs. Enteneu la jugada?

Diferències entre bancs i caixes

La primera d'elles és que els bancs són bàsicament entitats privades i les caixes tenen cert control públic a través dels seus consells d'administració on hi ha representants escollits de diversos estaments públics, de vegades en funció dels territoris en que han estat fundades.

Primer destrueixen un model econòmic no centralitzat. I després, forçant les caixes a ser bancs, un govern pretesament d'esquerres, inexplicablement vol incentivar la creació d'entitats privades que han de rendir comptes davant d'uns accionistes.

Aquests últims que he esmentat són molt importants, ja que ara rau la diferència més gran entre bancs i caixes. Els beneficis anuals d'un banc, repercuteix en el seu accionariat. Però els beneficis de les caixes, concretament el 50 % va destinat al que s'anomena obra social.

Les caixes amb el que inverteixen en conservació de museus, biblioteques, ajuts al foment de la cultura, l'esport, a sectors desfavorits de la població, són un gran bàlsam per les arques de l'estat. O és que ells se'n faran càrrec de tot plegat?

No és força estrany que vulguin petar-s'ho? No és sospitós que unes entitats que tenen control polític (no estatal) les facin desapareixer? O que a Catalunya hi tinguem un nombre elevat d'aquest tipus d'entitats financeres? Ens volen escanyar.

Clar que... a qui l'importen els bancs i les caixes?

Jo no tinc cap simpatia per la caixa que em té collat per a que li pagui el pis i que té als meus pares pràcticament en la ruïna. Però tinc molt clar que si aquesta fos una entitat privada que ha de presentar uns beneficis als seus accionistes seria molt més implacable.

I ja posats, per què no es reformulen les injusticies del sistema fiancer hipotecari espanyol? Per què el govern no ha parat de donar calers sense que no hagi exigit rés a canvi en benefici dels ciutadans? Per què si perdo el pis perquè no el puc pagar, a més em queda un deute amb l'entitat fiancera? Aixó no es pot canviar?

Avui ha sortit una sentència que ordena al BBVA a no reclamar aquest deute pendent a un navarrés que es va quedar sense el pis per no poder-lo pagar. El Suprem haurà de parlar, i després el Constitucional. O el que és el mateix, que acabarà pagant.

dimarts, 11 de gener de 2011

Sóc una mica lent

Aquesta no es una entrada sobre la velocitat variable.

Aquesta és una d'aquelles entrades en les que parlaré de mi, i no ho faré en termes gens elogiosos.  Només per aixó ja val la pena la seva lectura.

Alerta! Pantuflades als comentaris permeses i garantides!

Sabeu un d'aquells moments en que de sobte hi ha un parell de connexions neuronals que encaixen i tot d'un plegat us en adoneu d'alguna cosa que fins en aquell moment us havia passat desapercebuda? Normalment, si estàs molt capficat en el tema en qüestió, aquest desenllaç fulgurant és força immediat. Només cal deixar de pensar-hi i tot lliga per art de màgia. 
 
Aquest no és el cas de la revelació que ahir va arribar a la saturada "safata d'entrada" del meu cervell.

Tornava de la feina cap a casa. M'agrada en la mesura del possible fer el màxim del trajecte a peu. També hi té molt a veure no tenir encara cap permís de conducció. Però aprofito les llargues passejades per anar pensant en les meves coses.  I em va arribar de cop i volta.

 Tenim efectes especials i tot!

Vaig tenir una revelació arribada directament des de l'abril de 1993. Era el meu aniversari i tot just feia 14 anys. Per seguir ubicant cronològicament la història, en pocs mesos acabaria l'EGB. Vaig fer una petita festa d'aniversari i a més de la meva colla hi vaig convidar també un parell de noies que em queien molt bé, principalment na M, de qui n'estava completament penjat. 

Na M es fonia per en R, un dels gallets de classe, però ell no queia en els seus encants (i n'eren molts, creguin-me). A mi em tocava aguantar els seus dubtes i indecisions. I per molt que vaig intentar fer-li veure com n'estava per ella els meus intents fracassaren un rera l'altre.

Però tornem de nou al meu aniversari. Arriba el torn dels regals.  Francament no recordo que cony em van regalar la gent de la meva colla. Però si que recordo que na M i la seva amiga G, que havia d'aguantar els meus frustrats intents de lligar amb la seva amiga van fer-me un regal conjunt. [...]

Per aquests afers misteriosos de la memòria acabo de recordar que en una clara mostra de l'estreta frontera entre la nostàlgia i la síndrome de Diògenes que m'impedeix desenpallegar-me d'alguns objectes, conservo el regal  d'aquestes dues. L'he trobat dins una caixa de llauna i he anat a fotografiar-lo. 

[...] A banda de l'inevitable targeteta de felicitació on m'agraïen que les haguès convidat (els recordo que no eren part de la meva colla), van començar a fer-me passar una gimcana de cinc proves i a cadascuna d'elles  hi havia un regal associat. Hi havia alguns adhesius independentistes, una figureta de'n Jordi Culé i alguna altra tonteria més. Per aconseguir aquests obsequis ronyosos vaig haver d'aconseguir paper i boli, que deu desconeguts em signessin el paper, cantar el clavelitos enmig del carrer i... després de regalar-me aquesta bosseta de tela...


Em van desafiar a aconseguir un preservatiu per a omplir-la.

...
...
...

Doncs ahir de matinada, caminava per Barcelona tornant de la feina. Vaig creuar el passeig de Gràcia i...

Cagunlaputa! En anglés: Facepalm

Senyores i senyors, divuit anys més tard me'n he adonat que, quan tenia catorze anys i anava més calent que una mona (com si ara no hi anés), si la noia que em feia parar boig va regalar-me una bossa pels condons i em va reptar a aconseguir-ne un, es que volia fer-s'ho amb mi.

I ara ja em poden insultar.

dimecres, 5 de gener de 2011

De qui es tracta? - Resultat

El concurs fàcil no era, i potser hi haurà qui després d'ensenyar la solució em recomanarà anar a l'oftalmòleg.

EL RESULTAT ÉS...


Per cert avui serà el jugador que ha vestit més cops la samarreta del Barça en partits oficials, passant per davant d'en Tarzàn Migueli.

Noa, tu ets la guanyadora. Ara et toca a tu fer la teva proposta.

dimarts, 4 de gener de 2011

Concurs de reis: De qui es tracta?

En aquest impasse nadalenc abans de decidir què és el que faig amb aquest bloc, els proposo un joc.

Es tracta d'un joc de "semblances raonables", o com dirien els fills de la immersió lingüística de "paressidos rassonables". I és que de l'ús i abús d'expressions manllevades del castellà no n'hem de culpar la sentència del Suprem. El català l'estem sentenciant dia rera dia.

I després de l'opinió, canviem les tornes.

I ARA ... EL CONCURS!!



El protagonista d'aquest concurs és ben d'actualitat. Del personatge de còmic també en diuen el "noi meravelles".

De qui es tracta?