un regal per la premsa del país

Sóc un habitual lector de les "cartes al director" de la premsa on he pogut notar, cosa que tractaré en un futur post, les mancances en dialèctica d'aquest país. Una cosa que es potencia a l'infinit si parlem dels comentaris dels mitjans on-line, però aixó ja és un altre tema.

Aquest espai habitualment de queixa, pot esdevenir en un gran cau de desinformació ja sigui de manera interessada o no. Amb freqüència es poden llegir determinades polèmiques en que cadascú en diu la seva, i en que fins i tot les persones, empreses o institucions donen la seva versió. Però en aixó ens quedem, en versions d'uns mateixos fets.

I aquí ve el meu regal als mitjans de comunicació. Una idea que no penso cobrar-la, encara que convido a aquells interessats en retribucions en espècies (entrar en consells d'administració, premis d'innovació comunicadora, etc.). No pot ser que en un mitjà de comunicació hi hagi unes pàgines en les que potencialment es cau en tot el contrari als essencials interessos periodístics. I no em sortiu ara amb que la premsa tendeix a ser benefactor de diversos poders fàctics, que ja no estic en edat d'alletament (però de teta sempre me'n ve de gust).

Per què no són una mica més actius? Per què deixar-ho tot plegat en un petit filtre per triar el gra de la palla, i aomodar-les a les limitacions d'espai de la pàgina escrita? Si hi ha un tema polèmic, intervinguin i treguin l'entrellat. Per posar un exemple: Si la senyora Pepeta diu que a  l'Escola X (una escola qualsevol, no una escola del porno) es vulnera el repartiment de places, l'Escola diu que no és cert, però la picabaralla continua... per què no prenen part en el conflicte i procuren treure'n la veritat? Facin-ho, aconseguiran capgirar una fòrmula efectiva però totalment fòssil. Volen premis? Volen prestigi? Volen calers? Facin-me cas.

Passin i vegin: Crítica del poder al periodisme

En termes generals, quan un periodista entrevista un dirigent polític del partit en el poder del mitjà públic on és treballador  té mala peça al teler. En el minut zero ja té la opinió de l'espectador en contra, que prejutjarà que fa temps que va vendre's l'ètica. Després es trobarà que l'oposició dirà que ha esta massa complaent, que s'ha dedicat a fer una sessió d'escuma i massatge i que no ha tractat els temes de fons. Són molt pocs els casos en que aquestes circumstàncies no passen. I és aleshores quan cal aplaudir el periodista. (també podria donar-se el cas que no es vulgui reconeixer que ho ha fet bé, per diversos motius interessats).

Ara, hi ha un cas excepcional: Quan l'entrevistat i el seu entorn s'emprenyen. Bé, no tant excepcional, ja que moltes vegades són gent que desconeixen del tot l'art de l'oratòria que hauria de caracteritzar algú que s'erigeix en representant de la ciutadania. I que es troben intimidats per la persona, normalment més intel·ligent i preparada, que està fent les preguntes. Hi ha assessors, gabinets de premsa, responsables de comunicació, un estol de corbs en definitiva que ja s'ocuparan de tocar-li el crostó al pobre desgraciat que ha gosat contrariar o deixar en evidència que l'entrevistat sap poc més que posar una cama davant l'altra en caminar.

Quina cosa negativa pot transmetre aquesta imatge?

La sublimació d'aquesta rara avis és quan el poder, emprenyat i dolgut, ho expressa públicament. És el cas de la directora de TV3, Mònica Terribas. L'entrevista que dilluns va fer al President Montilla ha tingut violentes reaccions des del PSC. I ja abans de començar haurien de saber tots els seus assessors que es trobarien davant un gegantí "Epic Fail". Terribes no tenia cap ganes ni necessitat d'entrevistar-lo, ell si. Entre el temporal i les enquestes (les que ells deuen tenir i també les de La Vanguardia, que segur que coincideixen) Montilla va concertar-se una entrevista a Tv3. El President no té el do de la paraula, i no em refereixo al domini de la llengua, que sincerament tampoc és tan dolent, sino que s'adoleix d'un baix ritme i d'una poca convicció que de vegades et preguntes si s'està creient mitja paraula del que diu.

Les reaccions

Joan Ferran fa anys que com a portaveu adjunt del PSC al Parlament fa oposicions a ser el successor de'n Zaragoza per atiar l'oposició. El seu èxit més important en aquest sentit va ser crear la teoria de la "Crosta Nacionalista" dels mitjans públic catalans... ay, perdó... de TV3 i Catalunya Ràdio, encara que ben mirat a la Com no han tingut mai aquest problema, el del nacionalisme, no el de la manca de pluralitat. Ferran afirma que na Terribas va sotmetre al President a un "interrogatori". La réplica que puc escriure no arriba a la sóla de la sabata del que ha escrit en Iu Forn a la Contraportada de l'Avui.

Però hi ha un altre personatge, que en Forn també esmenta i que paga la pena comentar. Miguel Ángel Martín López, una d'aquelles persones a qui la sort d'afiliar-se a un determinat partit l'han convertit en un home multi-càrrec : conseller de l'ajuntament de Barcelona, vice-president del Districte de Sant Martí i i president de l'Institut Metropolità del Taxi (segurament el responsable de que en la nevada de fa uns dies fos impossible trobar un taxi fent el servei públic que se suposa que són)´. Aquest home segurament molt preparat per a fer tantes i tan ben remunerades tasques va posar en el seu Feisbuc frases com "No es pot ser tan mala persona, tan tendenciosa, tant cínica, tant despectiva cap el seu president...", però la perla de totes les seves desqualificacions va ser quan va afirmar que la directora de Tv3 "va mal follada". Encara que va tenir la delicadesa d'escriure abans "Vaig a ser groller però..." Una mica com el títol d'aquest bloc. QUan algú comença una frase afirmant que va des del respecte... prepara't que la dirà ben grossa. Un cop s'ha sabut ha reaccionat amb una sèrie d'excuses d'alló més melíflues i buides de tota convicció i en cap cas amb ànim de contradir-se. Una de les seves excuses favorites ha constat en dir que el que va dir en el feisbuc forma part de la seva intimitat i que la seva divulgació l'ha sobtat... una intimitat formada per milions de persones que podien mirar el que fins ahir era un perfil públic? Però què es pot esperar d'algú que acte seguit de menysprear la feina de la periodista (per no dir la seva vida familiar que em consta que té unes dificultats que encara haurien de fer avergonyir més la persona que ha gosat esmentar-la) afirma que "tots els seues esforços li han sortit malament, perque hem vist un IMMENS president Montilla..."

- no hase falta disir nada más..

Una última cosa, que si des del PSC s'afirma que totes aquestes opinions són a títol personal, que no toquin la pera quan els altres xerren coses que no els agraden i demanen dimissions...

Estic fet un puzzle (POST ACTUALITZAT)

Hi ha dos tipus de blocaires masculins (i fins i tot femenins): els que diuen que "totes putes" i els que no. Aquest post no és del tipus A, com tampoc ho és el que l'escriu. Vull parlar d'algunes dones del meu passat sobre les que trobo tinc algun tipus de deute. Aviso que el que a continuació llegiran no és cap magnífica epopeia (i encara menys un detallat repàs) per la meva vida sentimental, ni una versió dels brillants LQDQN del senyor Josep. Podrà semblar ridícul, o pot ser una mena d'exhibició afectiva fora de lloc.  Però com que m'ho vull treure del pap, endevant les atxes.


Val a dir, per començar, que jo em considero molt sentimental i que dono una gran importància a totes les dones que han passat per la meva vida amorosa: ja fossin parella, nòvies, amants o rotllets més o menys ocasionals. Totes elles han contribuït d'una manera o altra en la mena de persona que sóc avui en dia, de totes he aprés alguna cosa, de manera directa o indirecta he descobert alguna cosa sobre mi mateix i evidentment sobre el sexe femení.

El fet és que gràcies a les xarxes socials (una manera fina d'anomenar al puto feisbuc) he tingut l'ocasió de retrobar-me algunes d'elles, el que no significa reiniciar el contacte. De fet, n'hi ha hagut algunes que no han acceptat ni una trista sol·licitut d'amistat. El comú denominador de les que parlaré és que són persones que vaig perdre de vista fa molts anys, en la meva més tendra joventut.  Entenc la reacció d'algunes d'elles, altres em desconcerten, però sé que n'hi ha que tenen les seves raons. O potser no són més que cabòries meves, que en la seva ment no deuen ser més que ínfims records que es perden en els racons de la seva memòria, i jo vinga a donar-li voltes. Però me'n he adonat que em preocupa tenir una  percepció errònia del meu passat, ja sigui aquesta propia o aliena. 

• Na C: Vaig mantenir una sèrie d'encontres tòrrids i morbosos amb la C. Un affaire que vaig decidir tancar de manera abrupta quan vaig pensar per primer cop amb el cap que duc damunt les espatlles i en la persona amb qui estava mantenint una relació. Ho vaig tallar en sec, sense anestèsies. No sé com s'ho va pendre ella, me'n vaig desentendre. M'agradava pensar que va ser la millor manera de tallar-ho de soca-rel, per a que no patís ningú. I vull pensar que no vaig explicar a ningú tot el que havíem arribat a fer, però no n'estic segur i ja se sap que a l'institut fer una confidència d'aquell calibre a una sola persona és l'equivalent al "Sálvame deluxe" (anava a escriure el Butlletí Oficial de l'Estat però seriosament, quí se'l mira?). Crec que el fet d'haver sommiat amb ella ha originat aquest post. Va ser passat festes quan vaig somiar que ens topàvem al carrer, li oferia un somriure sincer i ella em responia amb una mirada plena de ressentiment que em va fer despertar de cop. I des d'ençà no sé què pensar quan recordo aquells anys. Setmanes després i d'una manera molt meditada li vaig enviar una sol·licitut d'amistat, acompanyada d'un inofensiu missatge molt ben calibrat per poder rependre el contacte amb delicadesa per, qui sap si amb el temps arribar a parlar del tema com les dues persones adultes que ja som. No va trigar ni un parell d'hores a rebutjar-me internàuticament i corroborar que em guarda algun tipus de rancúnia. 

• Na E: Ella i jo no vam tenir rés, excepte un flirteig. Ella era la noia més maca del BUP i ho sabia. Però no era inaccessible... com a amiga. només li vaig coneixer una relació amb un amic meu més gran que ella i que se'n va cansar per la seva immaduresa. Burro! De tant en tant na N i jo ens quedàvem sols quan sortiem amb la colla. Un cop però, sortint amb uns altres amics me la vaig trobar. Lliures doncs de la pressió social vam seguir la festa en pràctica intimitat i a les tantes de la nit va convidar-me a passar el que quedava de vetllada a casa seva, amb intencions que tot i el pas dels anys i l'experiència, no podria assegurar que aquestes fossin carnals. En aquell moment vaig haver de dir que no, ja que els horaris a casa els meus pares no els marcava jo.  
  Amb ella no vaig fer cap mal pas, pel que no crec que em tingui en cap llista negra, excepte que com deia, ella sap que estava i està ben bona. No s'ha socialitzat gaire amb la resta de classe via Feisbuc, només hi tenim sis amics en comú, dels quals només dos són mascles, del tot inofensius. La nostra (inexistent) relació continua com aleshores, ni m'ha confirmat com amic ni m'ha rebutjat. Estic en el limb del Feisbuc.

• Na M: Poc després de deixar una relació més amistosa que no amorosa, va fer un sobtat canvi d'actitut. Va convertir-se en una espècie de joguina sexual que anava de mà en mà. Primer en relacions breus en un grupet molt endogàmic (depenent de com bufava el vent, anaven canviant les parelles) però després encara es va anar desmadrant més i tots els tios provaven d'aprofitar-se de les seves carències afectives. De tant en tant m'envia alguna estupidesa o em deixa algun comentari, però sempre troba alguna excusa per no fer acte de presència en les diferents trobades d'antics alumnes que s'han convocat. Crec que no vaig estar a l'alçada, que hi ha alguna cosa que podria haver fet que hagués impedit aquesta deriva. Potser sóc l'únic a qui recorda amb cert afecte. No ho sé, perquè no hi ha manera delicada d'encarar una qüestió com aquesta.

• La N: aquest cas em fa vergonya d'explicar. Vam ser noviets a una edat moooolt primerenca i precoç... Què collons... tampoc no m'han vist mai la cara... Na N va ser la meva nuvieta del parvulari. Ja poden començar a riure... Quan ja vam tenir prou edat per anar a l'escola ens vam haver de separar, ja que no vam anar a parar al mateix centre, però compartiem catequesi. Al final d'aquell primer any, on gairebé no haviem estat ni cinc minuts junts vaig sentir com un altre marrec parlava d'ella com la seva nòvia, em vaig emprenyar, la vaig insultar i ja no ens vam tonar a veure el pél. És una cosa ben estúpida i insignificant. De fet, ni tan sols hi hagués mai parat a pensar-hi si no fos perquè ja en l'adolescència, intermitentment però durant molt anys ens trobàvem a la mateixa andana del metro. Ens miràvem, potser les primeres vegades no em recordaria, però al cap del temps era ben evident que tots dos sabíem qui era l'altre. A banda de les mirades (sense odi) no vam compartir ni una sola paraula. Mentre escrivia el post, l'he buscada a la xarxa amb certa dificultat ja que només en sé el nom de pila, però també hi ajuda ser un bon fisonomista. L'he trobada i ja veuré què passa amb la meva sol·licitut. M'agradaria poder preguntar-li si se'n recorda d'aquesta ridícula tensió esperant el metro i fer-nos un tip de riure.

• Na S: Amb ella si que vaig ser cruel. Va començar en una discoteca on ja començava a tenir parròquia. Vaig llençar la canya amb la guapa i no va picar l'ham, pulutant opció B: l'amiga que orquejava una mica però era una presa fàcil i ja era hora de tocar el dos. Ens vam donar una bona rebregada camí de i dins l'autobús. Va resultar que anava al mateix institut que jo però un curs per sota. Mesos després, gràcies al meu interés per l'estudi, vam acabar compartint classe. Des d'aquell dia no havíem creuat paraula ni fluids. Un parell de cops que me la vaig trobar pel carrer en cap de setmana la vaig usar per treure'm les ganes, sense importar-me els seus sentiments, i de vegades fins i tot posant-la en situacions delicades com grapejar-la al portal de casa seva en una gran avinguda a mitja tarda amb plé sol. Sense sentiments, sense compromis, sense respecte. De totes elles, és la que menys m'esperava que volgués saber rés de mi. Crec que va ser ella la que es va posar en contacte i fins i tot em felicita pel meu aniversari.

Amb totes aquestes peces, costa fer-se la idea de quina és la imatge final del puzzle. De totes maneres, aquesta merda del feisbuc no serveix per arreglar les coses que s'han de fer cara a cara. Si, ara tenim molta més gent a la nostra agenda, però molt poques amb les que parlis de veritat.

PD - 16/03/2010 .   ACTUALITZACIÓ

 Na N ha acceptat la meva amistat feisbuquera, aixó sí, sense el detall d'enviar-me un mail o un missatge de resposta. He fet el primer i em tocarà fer el segon pas. Que semblaria un "cara a cara no parlavem però aixó pot canviar a la xarxa" ? Massa directe?

Ras i curt (II) ma mare odia la Beth Rodergas

Avui he dinat a casa ma mare. - I què? - preguntaran vostés amb tota raó...
Doncs que ma mare m'ha sobtat amb una dosi d'odi en essència.  L'odi d'una mare és com l'amor, és únic, pur i incondicional.

- nen, has vist mai el programa de la Trinca?

La veritat és que no. No hi tinc rés en contra, ans el contrari, em sembla molt bé recuperar una icona com aquesta, però sempre he tingut coses millors a fer o veure.

- És molt divertit, però a la Beth aquesta li trencaria la cara...

Davant aixó no hi hauria rés més a dir, però he volgut comprovar el que ma mare em deia i sempre m'ha semblat. Amb els cinc primers minuts n'he tingut prou. Comença amb una actuació coral, correcta, però poc conjuntada. Entra l'estrella : Es veu que avui han  de triar un Miquel Àngel (el de la barba que no va tenir vista amb Gestmusic i va tocar el dos) i en la seva gairebé primera frase aquesta noieta s'equivoca de personatge. Un minut més tard acomiada els candidats amb un "Adiós-adiós-adiós" d'alló més odiós. Gràcies mama, però abans de trencar-li la cara, ara que ja no bruteja tant li perforaria amb un canó carnal de fabricació materna però de la meva entera possessió (sub-arrendat a la meva senyora).

Apa! Espero escriure aviat amb un text més elaborat. O no, que els camins de l'odi no sé per on em portaran.

Ah, si. Ahir va nevar.. tant me fot. Ahir no em tocava treballar i la meva dona va plegar abans. Collonut.

Alcaldes, la culpa és vostra

La inseguretat ciutadana és una de les majors preocupacions de la nostra societat segons les darreres enquestes. Una sensació que ha anat creixent en els darrers dies i dels que pocs se'n salven. Ni servidor, que ja ha canviat algun dels seus costums.

Ara, alguns alcaldes catalans demanen que es despleguin més Mossos d'Esquadra al territori. Per començar, jo estic d'acord parcialment amb aquesta afirmació. Crec que una major presència policial als carrers pot ser positiva, com a mètode dissuasiu i efectiu en la posterior detenció. Però el que amaguen aquests alcaldes és un fet molt greu que intenten descarregar sobre altres administracions.

El pla de desplegament dels Mossos d'Esquadra en les diferents demarcacions catalanes tenia uns terminis molt clars, amb la intenció de poder crear una fornada suficient tant en nombre com en nivell. Un cos del que ens en hauríem sentit orgullosos, si tot s'hagués fet com cal.

Les primeres passes donades van ser molt positives i aquest optimisme desfermat va fer que s'avancessin els plans en les successives circumscripcions. A més, el bon sou que s'oferia va crear un efecte crida molt interessant, complementat amb l'arrodoniment de Guardies Civils que es passarien al nou cos, amb menys èxit de l'esperat.

Però el drama ve a partir del 2006. S'acosten eleccions municipals i els alcaldes aprofiten qualsevol excusa per esgarrapar vots i simpaties ciutadanes. Aquests alcaldes, pensant en el curt termini van esgarrar-ho tot. Com? Molt fàcil. Cada cop que la consellera (la Tura, en aquest cas) es reunia amb un alcalde o amb les diverses "meses de seguretat" s'acabava amb el mateix compromís, avançar entre sis mesos i un any el desplegament en el determinat lloc. I de reunions n'hi van haver moltes... Per tant, d'aquesta culpa també en dono part a la Consellera d'Interior responsable de portar a terme l'arribada dels Mossos, que per treure's del damunt les mosques colloneres va donar sempre la mateixa solució com a resposta a les seves interessades demandes.

I com t'ho fas per avançar els terminis? Intentant arribar a la dotació necessària per la via ràpida fent molt més laxes els requisits per entrar-hi, descuidant la formació i segons el que m'han arribat a explicar, manegant alguns exàmens. Una autèntica tupinada.

I ara alcaldes, què voleu? Que "papa Generalitat" us salvin la vida les eleccions? Doncs tranquils, que venen al rescat.  Barcelona i Salt ja poden estar tranquil·les. El president de l'Associació Catalana de Municipis no ha trigat a demanar el mateix.

I pel problemà logístic, cap problema. En Saura té a punt la cadena de muntatge per ensamblar nous agents.

- Amb aquest dit pitjaré el botó!

Per primera vegada en Saura no té la culpa, ves per on...

PD (totalment fora de tema): Fa pocs minuts acabo de veure com el filldeputa d'en Pablo Motos simulava tallar una serp viva per la meitat amb unes tisores. Visca l'espectacle per tota la familia, si senyor.

Me'n oblidava

Doncs que avui podria haver escrit moltes coses. Tantes coses sobre les que despotricar, que les deixaré per demà.

En canvi us deixo un efímer i breu homenatge a en Pepe Rubianes, que ens va deixar fa un any. Hasta luego, Pepe!



Demà ja escriuré amb un odi supurat i fermentat des del divendres. I si volen vídeos del Rubianes, se'l busquen vostés aquí o aquí .