Qui més qui menys ja ha adoptat un nou ritual per aquestes Festes: L'amic invisible.
Noi, em sembla que t'equivoques.
S'accedeix a participar-hi de diferents maneres:
- Quan es forma part d'un col·lectiu amb qui no t'uneix un vincle afectiu: Per exemple amb el companys de feina. Possiblement no ens ve gens de gust fer-ho, però tantmateix ens obliguem a comprar un "detallet" per algú de qui possiblement no en sabem poc més del nom i/o el cognom.
- Quan es forma part d'un grup amb qui es té un gran un vincle afectiu però no gaudim d'un gran pressupost: Sol passar en el cercle d'amics amb qui s'acaba reduïnt el nombre de regals a un de sól. Però correm el risc de rebre una merda de part de qui se suposa que és amic nostre.
- Quan ja se'ns ha passat l'edat i les ganes de celebrar les festes com cal: Ja som adults i fins i tot possiblement patim urticària per tot alló que soni a tradició.
La gran majoria opta per regalar qualsevol xorrada impersonal i econòmica. Alguns, pocs, intenten pendre-s'ho seriosament i meditar molt l'obsequi que ha de fer. També n'hi ha que un cop han pres el compromís ni se'n recorden i algú del grup es queda sense rebre rés.
M'expliqueu què heu regalat i rebut la darrera vegada que heu fet servir aquesta nova pràctica? I podrem veure quin balanç resulta.
I ara... l'anècdota!
Era a l'institut i vam sortejar l'amic invisible. En el paperet va sortir el meu nom i ho vaig dir. Vam repetir-lo i al cap dels dies vaig rebre una puta piloteta antiestrés dels xinos. Com vaig descobrir anys més tard m'hauria anat millor estant calladet.
Dos anys després la fortuna va fer que de nou el paperet que vaig agafar fos el meu. Aquest cop vaig callar com un puta i em vaig auto-regalar un video-joc (de segona mà, que hi havia una limitació pressupostuària). Com a conseqüència inesperada, va haver-hi un petit rebombori i es van disparar les suspicàcies del personal que volia esbrinar qui s'havia marcat el detallàs. Aixó em va colocar durant unes setmanes en el centre de les mirades: Si algú m'havia volgut regalar una cosa tan bona, seria perquè "yo lo valgo", no?
Ja en el món laboral, feia pocs mesos que havia entrat a treballar en una gran empresa i no m'havia fet encara gaires amistats. S'apropaven les festes i vaig recordar aquell episodi de l'Institut. Vaig amanyar el sorteig i vaig marcar el meu paper per agafar-lo i autoregalar-me alguna cosa que despertés l'admiració de la resta, o si més no, no rebre una merda de part d'algú amb qui no compartia gaires coses més que l'aire viciat de l'oficina. Sempre m'han agradat els barrets de tot tipus i me'n vaig agenciar un per a l'ocasió. Intentant repetir l'efecte d'èxit entre les femelles de l'anterior ocasió vaig voler reblar el clau afegint-hi uns calçotets sexys (amb classe, res de sex-shop ni de mercadillo).
No serien aquests precisament. Per cert, algu ho troba sexy?
Quan va arribar el moment, després del sopar d'empresa que ens haviem muntat nosaltres mateixos vaig desempaquetar el regal. Les primeres reaccions van ser de sorpresa i intercanvi de mirades, tractant d'imaginar qui era el qui havia regalat aquells calçotets al jovenet de l'oficina. Aquell dia, recordo que en el pub on vam seguir la festa molta gent em va començar a donar conversa per primera vegada en els tres mesos que feia que treballava. En el sector femení, on hi havia una certa abundància de femella "de bon veure" vaig percebre alguns moviments d'interés...
Tot un èxit!
Alerta! Ara ve quan el maten!!
Després d'una setmana de vacances, pensava que la meva rentrée seria trionfal. Cagada. El misteri sobre la meva admiradora secreta se'n va anar fer punyetes quan algú va decidir que aquesta falsa admiradora era una secretària ben vacaburra a qui ningú no podia ni veure. El consens va ser total i vaig haver d'aguantar una bona colla de mesos els rumors i les brometes. I encara pitjor, la filla de Mordor en qüestió, completament autosuggestionada s'ho va acabar creient.
Al tanto amb el que feu i Bones Festes!!
