Sóc una mica lent

Aquesta no es una entrada sobre la velocitat variable.

Aquesta és una d'aquelles entrades en les que parlaré de mi, i no ho faré en termes gens elogiosos.  Només per aixó ja val la pena la seva lectura.

Alerta! Pantuflades als comentaris permeses i garantides!

Sabeu un d'aquells moments en que de sobte hi ha un parell de connexions neuronals que encaixen i tot d'un plegat us en adoneu d'alguna cosa que fins en aquell moment us havia passat desapercebuda? Normalment, si estàs molt capficat en el tema en qüestió, aquest desenllaç fulgurant és força immediat. Només cal deixar de pensar-hi i tot lliga per art de màgia. 

 

Aquest no és el cas de la revelació que ahir va arribar a la saturada "safata d'entrada" del meu cervell.

Tornava de la feina cap a casa. M'agrada en la mesura del possible fer el màxim del trajecte a peu. També hi té molt a veure no tenir encara cap permís de conducció. Però aprofito les llargues passejades per anar pensant en les meves coses.  I em va arribar de cop i volta.

 Tenim efectes especials i tot!

Vaig tenir una revelació arribada directament des de l'abril de 1993. Era el meu aniversari i tot just feia 14 anys. Per seguir ubicant cronològicament la història, en pocs mesos acabaria l'EGB. Vaig fer una petita festa d'aniversari i a més de la meva colla hi vaig convidar també un parell de noies que em queien molt bé, principalment na M, de qui n'estava completament penjat. 

Na M es fonia per en R, un dels gallets de classe, però ell no queia en els seus encants (i n'eren molts, creguin-me). A mi em tocava aguantar els seus dubtes i indecisions. I per molt que vaig intentar fer-li veure com n'estava per ella els meus intents fracassaren un rera l'altre.

Però tornem de nou al meu aniversari. Arriba el torn dels regals.  Francament no recordo que cony em van regalar la gent de la meva colla. Però si que recordo que na M i la seva amiga G, que havia d'aguantar els meus frustrats intents de lligar amb la seva amiga van fer-me un regal conjunt. [...]

Per aquests afers misteriosos de la memòria acabo de recordar que en una clara mostra de l'estreta frontera entre la nostàlgia i la síndrome de Diògenes que m'impedeix desenpallegar-me d'alguns objectes, conservo el regal  d'aquestes dues. L'he trobat dins una caixa de llauna i he anat a fotografiar-lo. 

[...] A banda de l'inevitable targeteta de felicitació on m'agraïen que les haguès convidat (els recordo que no eren part de la meva colla), van començar a fer-me passar una gimcana de cinc proves i a cadascuna d'elles  hi havia un regal associat. Hi havia alguns adhesius independentistes, una figureta de'n Jordi Culé i alguna altra tonteria més. Per aconseguir aquests obsequis ronyosos vaig haver d'aconseguir paper i boli, que deu desconeguts em signessin el paper, cantar el clavelitos enmig del carrer i... després de regalar-me aquesta bosseta de tela...

Em van desafiar a aconseguir un preservatiu per a omplir-la.

...

...

...

Doncs ahir de matinada, caminava per Barcelona tornant de la feina. Vaig creuar el passeig de Gràcia i...

Cagunlaputa! En anglés: Facepalm

Senyores i senyors, divuit anys més tard me'n he adonat que, quan tenia catorze anys i anava més calent que una mona (com si ara no hi anés), si la noia que em feia parar boig va regalar-me una bossa pels condons i em va reptar a aconseguir-ne un, es que volia fer-s'ho amb mi.

I ara ja em poden insultar.

L'amic invisible dels pebrots.

Qui més qui menys ja ha adoptat un nou ritual per aquestes Festes: L'amic invisible.

Noi, em sembla que t'equivoques.

S'accedeix a participar-hi de diferents maneres:

• Quan es forma part d'un col·lectiu amb qui no t'uneix un vincle afectiu: Per exemple amb el companys de feina. Possiblement no ens ve gens de gust fer-ho, però tantmateix ens obliguem a comprar un "detallet" per algú de qui possiblement no en sabem poc més del nom i/o el cognom.
• Quan es forma part d'un grup amb qui  es té un gran un vincle afectiu però no gaudim d'un gran pressupost: Sol passar en el cercle d'amics amb qui s'acaba reduïnt el nombre de regals a un de sól. Però correm el risc de rebre una merda de part de qui se suposa que és amic nostre.
• Quan ja se'ns ha passat l'edat i les ganes de celebrar les festes com cal: Ja som adults i  fins i tot possiblement patim urticària per tot alló que soni a tradició.

La gran majoria opta per regalar qualsevol xorrada impersonal i econòmica. Alguns, pocs, intenten pendre-s'ho seriosament i meditar molt l'obsequi que ha de fer. També n'hi ha que un cop han pres el compromís ni se'n recorden i algú del grup es queda sense rebre rés.

M'expliqueu què heu regalat i rebut la darrera vegada que heu fet servir aquesta nova pràctica? I podrem veure quin balanç resulta. 

I ara... l'anècdota!

Era a l'institut i vam sortejar l'amic invisible. En el paperet va sortir el meu nom i ho vaig dir. Vam repetir-lo i al cap dels dies vaig rebre una puta  piloteta antiestrés dels xinos. Com vaig descobrir anys més tard m'hauria anat millor estant calladet.

Dos anys després la fortuna va fer que de nou el paperet que vaig agafar fos el meu. Aquest cop vaig callar com un puta i em vaig auto-regalar un video-joc (de segona mà, que hi havia una limitació pressupostuària). Com a conseqüència inesperada, va haver-hi un petit rebombori i es van disparar les suspicàcies del personal que volia esbrinar qui s'havia marcat el detallàs. Aixó em va colocar durant unes setmanes en el centre de les mirades: Si algú m'havia volgut regalar una cosa tan bona, seria perquè "yo lo valgo", no?

Ja en el món laboral, feia pocs mesos que havia entrat a treballar en una gran empresa i no m'havia fet encara gaires amistats. S'apropaven les festes i vaig recordar aquell episodi de l'Institut. Vaig amanyar el sorteig i vaig marcar el meu paper per agafar-lo i autoregalar-me alguna cosa que despertés l'admiració de la resta, o si més no, no rebre una merda de part d'algú amb qui no compartia gaires coses més que l'aire viciat de l'oficina. Sempre m'han agradat els barrets de tot tipus i me'n vaig agenciar un per a l'ocasió. Intentant repetir l'efecte d'èxit entre les femelles de l'anterior ocasió vaig voler reblar el clau afegint-hi uns calçotets sexys (amb classe, res de sex-shop ni de mercadillo).

No serien aquests precisament. Per cert, algu ho troba sexy?

Quan va arribar el moment, després del sopar d'empresa que ens haviem muntat nosaltres mateixos vaig desempaquetar el regal. Les primeres reaccions van ser de sorpresa  i  intercanvi de mirades, tractant d'imaginar qui era el qui havia regalat aquells calçotets al jovenet de l'oficina. Aquell dia, recordo que en el pub on vam seguir la festa molta gent em va començar a donar conversa per primera vegada en els tres mesos que feia que treballava. En el sector femení, on hi havia una certa abundància de femella  "de bon veure" vaig percebre alguns moviments d'interés...

Tot un èxit!

Alerta! Ara ve quan el maten!!

Després d'una setmana de vacances, pensava que la meva rentrée seria trionfal. Cagada. El misteri sobre la meva admiradora secreta se'n va anar  fer punyetes quan algú va decidir que aquesta falsa admiradora era una secretària ben vacaburra a qui ningú no podia ni veure. El consens va ser total i vaig haver d'aguantar una bona colla de mesos els rumors i les brometes. I encara pitjor, la filla de Mordor en qüestió, completament autosuggestionada s'ho va acabar creient.

Al tanto amb el que feu i Bones Festes!!