deconstruïm l'Spot: Imagenio & GolTV

S'acaba l'estiu i com a mostra ja ha començat el futbol. No us parlaré del "cas Ibra" , ni del President Rossell, ni del primer líder l'Atlètic de Madrid. I és que la lliga ja ha començat i molts partits els podreu veure (si pagueu, podrits) per obra i gràcia de GolTV.  Deixaria un espai a continuació per a que en Jaume Roures em subvencionés, si no fos perque ara comença la rajada amb el retorn de la secció inhabitual "Deconstruïnt l'Spot"

Si senyors, el següent anunci d'Imagenio-anunciant-GolTV que per si no l'han vist és aquest:

- Uy, el senyor Anthony és un insensible i els anuncis lacrimògens l'emprenyen.

- El senyor Anthony està ressentit amb el seu pare...

- Al senyor Anthony  li deu repatejar el futbol, potser és homosepsual...

- El senyor ...

DEIXA'M PARLAR, CONY!

Aquesta és la bonica història d'un pare que de ben petit inculca com a bon progenitor l'estima a uns colors (llàstima que siguin uns de blanc-i-blaus, i diria que sense pretendre-ho l'anunciant en concret els de l'espanyol). Una cerimònia d'unió entre pare i fill que es porta a terme cada diumenge, perdó cada dues setmanes, que no sempre hi ha partit en camp propi i menys encara si ets d'un equip com el perico que no juguen més enllà de la lliga i una ronda de la Copa del Rei.

El fill va creixent i el pare se'l porta a tots els desplaçaments, jugant-se el físic anant a camp contrari, menyspreant la seva propia salut portant al nen al camp amb condicions climatològiques adverses. Tot per aquesta comunió futbolística entre pare i fill.

Doncs aquesta no és cap bonica història, perquè té una fi que lluny de ser pretesament entranyable, el que ens ensenya és una amarga lliçó.

Alerta,! Deconstruïm l'Spot!!

Doncs resulta que no. Que no hi ha cap bon missatge, entranyable i familiar al darrera. És una llacrimògena història en el pitjor dels sentits. Un pare abnegat, que en la flor de la vida ha compartit i patit l'afició al futbol amb el seu fill, veu com el reietó de la casa el deixa plantat en els seus anys postrers. El progenitor, que ha passat tot tipus de penúries en bé de l'amor a uns colors i a un fill desagraït, veu com el seu fill no està disposat a fer el mateix. Fixeu-vos en com comença l'anunci: El fill(deputa) busca la seva localitat mentre el seu pare va pujant renquejant les escales. I mentre se'ns projecta una retrospectiva de la seva relació amb l'esport rei, el que s'està cuinant és la tragèdia.

- Vamos a hacer que el estadio venga a casa... 

A veure avi, que estic fins els ous d'anar arrosegan-te pels puestus. I no et queixis massa o la propera vegada et baralles amb les monges de la residència que no tenen GolTV.

Però tot plegat és ben comprensible quan resulta que el fill és... ni menys que... el mateix Batman!! (Tal i com pronuncia la frase de marres, o és el puto Batman o és un degenerat que es vol ventilar el seu propi pare.... Èdip Extreme!)

Quantes lectures que té un anunci de merda com aquest!!

Deconstruïm l'Spot (1): Ausònia

Comença una nova secció d'aquest raconet de l'odisfera. Com ja saben els que em segueixen, un dels temes que ha rebut una dosi més alta de menyspreu per la meva part és la publicitat. I és que hi ha anuncis dolents en si (tots i cada un dels d'Ono) perquè estan mal concebuts o parteixen d'una idea merdosa i també n'hi ha que tenen un punt malvat que mereixen ser analitzats. Veiem-ne el primer

Aquesta és la versió llarga de l’anunci que hem pogut veure a televisió.

Dels creadors del "posa’t un mocador contra el càncer de mama", ens arriba el seu nou anunci. La professora, que suposem que s’ha recuperat d’un càncer i torna de la seva baixa, es troba un passadís ple de miradetes que poden ser de complicitat (“no he tingut càncer però t’entenc”) , llàstima ("ay, pobreta..."), enveja (“tothom se la mira i a més s’ha quedat més prima”) o desig (“quina sort que no li han hagut d’amputar els pits, a veure si al proper sopar de Nadal es torna a deixar grapejar")... etc.

Arriba a la classe i es troba tooots els seus alumnes (si, els presumptes mascles també) portant el mocadoret rosa de marres. I ara arriba el moment definitiu...

- Alerta! Deconstruïm l’spot!

La professora ensumant el que és a punt de passar ordena:

-Los besos y los abrazos los dejamos para luego

I què succeeix? Doncs que una alumna que normativament no puc anomenar “pilota” ni “empollona” perquè no hi ha equivalència en català, s’aixeca i li clava una abraçada.

Ooooh! Quin final més bonic, direu. Doncs aneu molt equivocats.

Ey tu! Què t’acaba de dir la professora? Que no us aixequéssiu a fer el paperina, collons! Si els mestres d’avui en dia no fossin tant de l’escola del bonrollisme, aquesta rateta sàvia seria expulsada per desobedient i a més expedientada per organitzar un avalot enmig de classe! Menys educació en el lleure i més educació en el respecte i l'obediència!

Tantmateix, jo també em solidaritzo amb la gent que pateix càncer, faltaria més. Emperò no em posaré cap mocador ROSA per fer-ne ressò. El càncer de mama no és l’aneguet lleig de les malalties canceroses que necessita d’aparadors d’aquest tipus. Però em quedo amb el missatge malèvol del final de l’anunci: Per cada euro que et gastis en aquestes compreses ells dediquen un minut a la lluita contra el càncer. No sé com es computa tot plegat però no importa. Menyspreo profundament les campanyes publicitàries que fan servir el xantatge emocional amb l’ànim de vendre.