S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 31 d’octubre de 2009

No emprenyis el meu gos

Aquest post és una rèplica al que publicava Lo Gené a L’increïble Blog d’un Estudiant Qualsevol. Us asseguro que no serà cap costum fer servir el blog per polemitzar amb altres blocaires, però a mesura que hi escrivia un comentari i que aquest cada cop s’anava fent més i més llarg he considerat que valia la pena fer-ho aquí. I que consti que no discrepo gaire del que diu.


De què va tot plegat? Feu un cop d’ull a l’enllaç que no costa tant i a més Lo Gené té un bloc de puta mare que paga la pena llegir.


Els gossos i els seus amos. Aquest és un binomi indisoluble pel que no es pot jutjar a un sense l’altre. Les voreres plenes de caques fan pudor i fan fàstic i un no hauria de caminar per un carrer com si fos un camp de mines.Però la culpa no és només de l'animal que buida allà on pot o li han ensenyat.


Ey, no em posaré ara a defensar els gossos a capa i espasa perquè no tindria raó. És el poder de la generalització, però m’agrada singularitzar-me ja que no vull quedar com un filldeputa brut i de mala casta.


Jo sóc dels que quan el meu gos caga, li recullo la merda fins i tot al pipican (que és obligatori i ningú no ho fa) i si les coses van mal dades (vaja, femtes tovetes) passo un kleenex. Fins i tot llenço la bosseta amb la brossa orgànica, que no sé si s’ha de fer així, però miri, matèria orgànica ho és, i de la bona, que em costa una pasta el pinso que li dono. Lo de pixar-se, no hi puc fer gaire cosa, ja que pixa on vol i quan vol. L’unic que procuro és que no s’aturi davant de botigues o portals i encara sort que s’estima més fer-ho sorra o la gespa dels parcs i en ser femella no pixa rodes ni façanes. Per cert, que no entenc com de temerari pot ser l'individu que deixa el casc de la moto lligat a la roda... perquè el més normal és que se t’ompli de merda literalment o que acabi xop de pluja o el que sigui.


ara ve molt de gust un Coulant de xocolata, no?



Amb tot plegat vull dir que el problema és que el gos estigui ben educat i sobretot l'humà que el posseeix. I com a dog-owner he de dir que la brutícia humana també em dona pel sac, ja que la puta gossa procura ficar-se a la boca tot kleenex o paper de plata que hi hagi per les voreres. I aquests els llencen els que van sobre dues potes tinguin gos o no en tinguin.


I de l’espècie humana hi ha dos tipus amb els que vaig amb mil ulls, els maleïts nens i els histèrics dels seus progenitors. La conducta de tots dos ha fet canviar les meves rutines. i el que reclamo és que siguin els nens els que vagin lligats!! Ja no duc mai el gos al parc quan hi ha nens i per descomptat només la deixo sense lligar quan és de nit i no hi ha ningú pels carrers que no estigui passejant el gos, i és que Sabadell a partir de les deu de la nit és un puto desert.


Amanim-ho amb anècdotes que es fa més comprensible i queda més entretingut:


Sóc en un parc on hi ha una zona delimitada per les criatures, amb tanca i tot i a l'altra banda ens hi trobem un grup de gent amb els seus gossos. Hi arribo i sent convidat per la resta de propietaris deixo la meva gossa lliure que es disposa a flirtejar amb els mascles de la colla. I de cop i volta apareix un nen que es troba amb els gossos a uns deu metres de distància i es fot a plorar. Arriba la mare un minut després i ens clava una bronca descomunal per no tenir-los lligats i que el parc és pels nens. no sé on ho ha llegit que el parc és pels nens, pero en tot moment nosaltres estàvm controlant els nostres animals i ella va trigar un minut a adonar-se on era el seu nen petit que estava plorant com un garrí i a més de cent metres d'on es trobava el parc infantil amb tanca i la puta de sa mare.


I és que els nens no hi ha qui els controli. Com el dia que estic aturat al semafor amb la gossa asseguda com l'he ensenyat a fer i de cop i volta surt una nena del no-rés que li fa l'abraçada digna d'un ós. La sort és que com que li encanten les persones i ja està acostumada als assalts de carícies no va reaccionar, però bé que es podria haver espantat i fotre-li una queixalada. I la gossa, repeteixo, lligada i asseguda als meus peus. Aquest cop la bronca va ser per la nena, faltaria més!

El gest va ser una mica més amorós...


Darrer cas de nen i gos. Fent un té en una terrassa. Se'ns hi planta al costat una nena d'uns 8 anys i ens pregunta si la pot acaronar i si mossega. Collons, per fi algú demana permís!! I tant que pots! I ja la nena no sen's va desenganxar en tota l'estona. I la conversa que teniem la meva xicota i jo se'n va anar a pendre pel cul per aaguantar la filla de la mestressa del bar del costat que en cap mooment va fer acte de presència. però és encara pitjor quan la nena no contenta amb tocar-nos la moral a nosaltres va començar a fer el mateix amb el gos estirant-la de la cua i fotent-li cops a les potes del darrera, zona altament sensible des que la vam haver d'operar. Tot i advertir-li que no ho fes, finalment vam pagar el compte i vam marxar ràpidament, no fos cas que la gossa reaccionés al maltracte de la bagassa aquella i ens acabèssim menjant un bon marrón.


La meva és igual i entenc que la vulguin acaronar, però no ens passem


Potser sóc tan inusualment primmirat perquè fins que en vaig acollir un (ja que de propietari no m’hi veig i no el vaig comprar) els gossos no em feien puta gràcia.però el problema és que jo en un moment donat vaig decidir tenir un gos i molta gent no pot dir el mateix dels seus fills.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Tots som uns corruptes

Un cop més ha tornat a passar. El tema de la setmana ha estat l’escàndol de l’ajuntament de Santa Quillola. Que encara que s’exclamin alguns per la fi de l’oasi català, no és cap novetat. Com tampoc ho és que un munt de comentaristes (tertulians o internàutics) s’apuntin al “fa temps que feia pudor” “tota la ciutat n’anava plena...”, “era qüestió de temps que esclatés”

I tot plegat tornarà a passar. Quantes sentències per nomenaments a dit hi ha sobre ajuntaments catalans? Uns quants. Vigileu i guardeu aquests noms pels propers mesos. Sabadell i Manuel Bustos. Però ara no parlem de desafecció política, perquè tots som iguals. I és que no és el poder el que corromp, perquè és inherent en l’home. Però és obvi que com més poder tens més t’embutxaques

Qui no té un amic (o ell mateix) que intenta fer tot tipus de pirules en la declaració de la renda? Qui no ha cobrat o pagat “en negre”? O s’ha agafat una baixa fraudulenta? Són coses petites, però són petits furts que tenim a l’abast de la nostra mà. N’hi ha una altra de molt catalana: La martingala dels abonaments del Barça, que pel qui no ho conegui és la mar de curiós. És un dels pocs bens que un català comú pot fer servir per traficar. I és que resulta que ningú es dona de baixa de l’abonament del barça. Vol dir això que cap barcelonista ha mort en els darrers anys, o que no han notat la crisi, o ni tan sols van acabar fins els ous en etapes fosques com les de Van Gaal? Estem fets d’una altra fusta els del Barça? Som éssers superiors? Si, però no tant. Fa divuit anys que en sóc soci i en aquest temps el meu número d’associat ha minvat en ens 40.000. Això vol dir que són abonaments que han desaparegut? No. Perquè el pots cedir fent un senzill tràmit de canvi de nom, amb un petit desemborsament al club, i aquest abonament no queda lliure per la disposició de qualsevol altre soci que espera pacientment que arribi el seu torn. La cessió implica gratuïtat, però no és el cas. El meu cunyat fa 9 anys que és soci i en aquest temps no ha tingut l’oportunitat d’aconseguir la seva cadira al Camp Nou. Per sort, el 1991 sobrava lloc.

aquest encara tindrà l'abonament? O se l'haurà venut?

I ara imagineu que teniu poder real. Pot ser una cosa senzilla com ser el directiu d’una empresa. No hi col·locaríeu algun parent vostre encara que no sigui el millor candidat? No cal que sigueu tant fillsdeputa per col·locar un inútil. No, això no ho feu mai de la vida per l’amor de Dèu. Doncs comenceu a pensar en gran escala i en cobrar-vos els favors.

I Figo, filldeputa.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

BUDDYNOTÍCIES

Tres post i m'estic estancant. Sembla que no faci cap altra cosa que mirar televisió. I el poc que la miro ni tan sols sé per què si no faig més que emprenyar-me amb la caixa dels trons. Però avui li toca la meva dosi de menyspreu als... Informatius.

No penso malparlar de l'ofici de periodista, ofici que cada cop s'exerceix pitjor, d'altra banda. Però caldria aleshores parlar de grups mediàtico-polítics o de precarietat, o de l'herència de la reforma educativa.

"Y ahora las notícias econòmicas con Mike 'down' Jones..."

Avui en dia, la taula d'un informatiu és cada cop més la barra d'un bar. Primer van ser els espais esportius qui van agafar aquest to que ja és del tot incontrolable avui en dia. Una cosa és intentar lligar amb gràcia un tema amb un altre, cosa que Matias Prats ha portat fins a la ridícula exageració. I no és del que em queixo, que pot ser una qüestió estilística, més o menys afortunada, però és un segell personal. El que trobo intolerable són les converses de col·legues, brometa i xascarrillos entre notícia i notícia. De debò fa falta? Si miro les notícies vull notícies, vull rigor, i aixó resta credibilitat. Si m'ho pregunten, prefereixo el que es coneixia com a "busts parlants" que showmans de Noche de Fiesta.


Aquest bust no em fa cap nosa, no

Però pitjor és que tot aquest ambient hagi traspassat de la presentació a les redaccions i trobar-se locucions plenes de dobles sentits i entonacions burletes com fan a TeleCinco, que no saps si és que ja ha començat el programa del Risto Mejide i no te'n has adonat (per canviar de canal, és clar).

Nova categoria que m'aportarà bons post, els informatius. Temps al temps.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

La Sexta és un frau


Comencem nova categoria per abocar-hi fems: la puta tele.

Hi ha la tira de canals on triar i probablement n'hi ha molts més que es mereixin que els hi fotin canya, però tampoc són masses els canals que miro de la multi-oferta poc variada de la TDT, i aquells que no segueixo no els hi demano rés.

Per començar, el que més m'interessa de la programació televisiva són les sèries. Sobretot la producció estrangera, perquè siguem seriosos, quantes sèries produïdes aquí valen els calers que costen? Cap ni una.

M’importa una merda la línia editorial de la cadena. Els programes d’entreteniment no són tampoc tan dolents, amb notables excepcions com el “videos de primera” que foten i altres merdes per l’estil que sí són autèntica gasòfia. O les pel·lícules que programen, de videoclub de barri els 80. Però les sèries, això ja és una altra cosa...

Quan Cuatro va començar a fer de TeleCinco, posant fins a quatre capítols seguits dels èxits de la cadena, la Sexta semblava l’alternativa. Van probar Prison Break, de la que tothom en parlava, que no els va anar malament fins que la trama va anar desinflant-se com un sufflé. Però van apostar per l’especialització en el que van denominar com a “sèries de culte”. Una bona tria que emetien després de Buenafuente. Encara que l’etiqueta és discutible perquè Extras, Larry David o The office (US version) sí que són prou minoritàries des de l’optica del teleespectador nacional hi ha altres que a Cuatro arrasarien com Entourage o Como conocí a vuestra madre. Me llamo Earl no sé en quin grup encaixaria. Però no sé si es que no les mira prou gent (que a quarts de dues no sé què esperen) o que a la Sexta no surten els números perque estrenar estrenen, però de temporades noves no n’emeten. Bé, ara mateix en el seu lloc tornen a posar l’Intermedio i després algun CallTv.



Entourage, sis temporades. Dues a la sexta repetides fins l’avorriment.

Què pot fer que un grapat de bones sèries o, si més no de sèries exitoses no acabin de funcionar en un canal? Doncs perquè segurament no et mira ni Dèu (que deu mirar Intereconomia).
O perquè un cop ja has vist tots els capítols més d'un parell de vegades i no hi ha esperances de veure'n de nous et desinfles. I perquè el tipus d'espectador al que et dirigeixes si no li dones el que vol ni li dones esperances de veure-ho, se'n va de pet a la xarxa, burros!!

I és que la Sexta ha esdevingut un canal que no té res a oferir. La fórmula 1 i el futbol que no té en exclusiva i que no representa més que una molt petita part de la seva programació i en la que, a més tampoc són líders indiscutibles? És una cadena contranatura perquè qualsevol empresa en aquestes condicions plegaria. Però no és el cas quan ets a la nómina del govern. Per aixó és un frau, perque si no saps fer una bona tele, o si més no una tele que la gent es miri, i has demostrat ser incapaç de tenir idees per fer-ho, plega.

Ah! I que ara s'omplin la boca amb lloances al Montes quan fa un més el van fotre al carrer, és de jusgat de guàrdia.


PD: i als de Prisa avui els ha donat per endarrerir True Blood més d'una hora i quart per posar un reportatge de la BBC sobre gerontofilia. Es clar que True Blood va del mateix afegint-hi la part necrófila.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

La màquina vs. l'Home

No sé per què peró la publicitat em provoca cert nivell de rebuig. No és una postura intelectual ni molt menys política. Però és que els anuncis em posen dels nervis, sobretot els mals anuncis. I aixó que sovint els publicistes de l'estat es venten de la qualitat de la seva feina. Però no hi puc estar massa d'acord.

La publicitat fa servir certs recursos per vendre, un dels més habituals és el sentimentalisme, que pot tenir diverses brancques, la nostàlgia, el bonrollisme, la reivindicacio... tots ells molt lícits quan estan ben argumentats. Mireu aquest anunci:



Des d'un punt de vista tècnic pot semblar impecable, o argumentalment parlant un bon missatge: en aquesta companyia d'assegurances ens preocupem per les persones i per aixó són persones les que atenen els nostres clients al telèfon. Fins i tot s'adivina un missatge aprofitant la crisi econòmica i les xifres de l'atur... però aixó té trampa.

I és que ens els exemples de feines on el treballador ha esta substituït per una màquina, la veritat és que no han estat gaire fins. El senyor que et posava la gasolina ( aka gasoliner) no ha estat substituít per cap màquina, ara a la majoria de gasolineres te l'has de posar tu i punt. De la mateixa manera que no s'ha canviat l'acomodador per cap androide que t'acompanyi a la teva cadira. Escandalós? No. Gravíssim? Tampoc. Que els publicsites són uns dropos que no van fer bé la seva feina? Potser. Però més em temo que pensin que els consumidors som uns gilipolles i que amb arguments tan dèbils ens l'empassem doblegada. Però encara hi pot haver una altra possibilitat. Deu ser alguna espècie de trauma que arrosseguen des que la seva parella els va substituir per un dildo de mides descomunals.


I molt més misteriós és que en la descripció del video pujat per una web anomenada Solospots que assegura ser un "blog dedicado a difundir la mejor publicidad hecha en España" hi posi : "Únete a la lucha contra las marcas es el lema d ela nueva campaña de Liberty Seguros obra de la agencia Remo"

Aquests Remo són uns autèntics "justiciers"o més encara, uns autèntics humanistes i "progres". Lluiten contre el progrés, les màquines i les MARQUES! Una agència de publicitat que lluita contra les marques! On és vist!

Acabant amb tot plegat, curiosament la majoria d'anuncis d'assegurances em resulten repugnants. No sé si és un fenòmen que cal estudiar, però la veritat és que no mel's crec.